Les nombroses referències de música que es troben en els poemes homèrics permeten la recerca de la funció social i religiosa de l’Antiga Grècia. La música era una part integrant de la vida social en la civilització hel·lènica. Els poemes èpics, La ILÍADA i l’ODISSEA, evoquen aquesta omnipresència, aquest rol essencial equidistant entre els déus i els homes. Però també existia una pràctica individual de la música, la qual desenvolupava un poder d’assossegament i reflexió.
La mètrica (estructura rítmica dels versos) emprada per la poesia grega fou constituïda per una alternança de síl·labes breus i llarges. La unitat de mesura era el peu i els versos obeïen de forma regular als models fixats de repartiment dels peus. Les estrofes de la poesia lírica i coral, en les tragèdies, gaudien d’una gran llibertat i invenció per part dels mateixos autors: músics i poetes. Els cants que acompanyaven els instruments eren de diferent tipus, segons la forma i el seu destí. L’himne era un cant solemne adreçat als déus, acompanyat d’una cítara. El plany fou un himne fúnebre, cantat per un cor o un solista. El pean, cant de lloança, invocava al deu Apol·lo per celebrar la victòria. L’oda es coneixia com una composició de grans seqüències rítmiques alternades d’estrofes, antístrofa i èpode. El poeta Píndaro va compondre les seves cèlebres odes sobre aquest model. L’escoli era una cançó de taula i l’himeneu esdevenia un càntic nupcial acompanyat d’un aulos. El ditirambe, cant coral, homenatjava al retòric grec Dionís. La tragèdia era una extensió del ditirambe. En les tragèdies gregues, els herois dialogaven amb un cor i aquestes obres estaven estructurades en parts parlades i parts cantades.
