La idea de conservar i exposar instruments musicals, comença en èpoques llunyanes. La iniciativa de l’exposició de grans col·leccions d’instruments, ja era freqüent en el regnat d’Enric XVIII d’Anglaterra, en l’època de l’arxiduc Ferdinand del Tirol o en la societat burgesa dels banquers Fugger.
Els grans museus instrumentals es crearen a tota Europa en el S.XIX. El concepte de conservació dels instruments musicals, exposats fins aquell moment en els conservatoris canvia, en el segle XX s’inicia un nova idea d’exposició instrumental.Els museus, no només es consideren una institució oberta a la recerca musicològica, o de promoció cultural de la música, sinó també són centres pels intèrprets professionals que desitgen interpretar les obres dels compositors del passat amb instruments d’època. El Consell Internacional dels Museus feu l’estadística i el recompte de les col·leccions instrumentals en les galeries museístiques de tot el món, el model de manteniment i restauració dels aparells musicals.Una de les moltes iniciatives de “L’International Council of Museums” fou la d’incloure els instruments anomenats cultes i els de música popular, segons les classificacions proposades per l’etnomusicologia moderna. Les col·leccions més antigues d’instruments es troben en les pinacoteques de capitals europees, però cal esmentar també el museu de Yale (Estat Units).El Museu del Conservatori Nacional de París, és un dels més importants del món juntament amb el Museu Instrumental de Brusel·les, el Museu Nacional Germànic de Nuremberg o el de La Haia, on s’hi poden admirar instruments de vent de J.Hottetrre, clavecins de P.Taskin, l’arpa de la Reina Maria Antonieta, violins de A. Stradivari etc.
