Les grans floritures i ornamentacions exagerades dels cantants de l’òpera napolitana, s’havien allunyat molt de l’ideal del cenacle de músics, humanistes i nobles de la camerata fiorentina, de finals del segle XVI, precursors de l’òpera.La superficialitat de les exhibicions melòdiques no estaven al servei de la paraula ni de l’acció dramàtica.Ni els bons propòsits del músic francès J.PH.Rameau, ni la veu sensata del compositor B.Marcello contra aquests excessos, foren suficients per aturar la frivolitat dels artificis de la música italiana. Christoph Willibald von Gluck (1714-1797), compositor nascut a Erasbach, localitat de l’Imperi Germànic, serà el gran reformador de l’òpera seriosa, intentant unir de nou el text i la música en perfecte compenetració. Gluck, sense por a la moda, ni a les tendències musicals de l’època, iniciarà un canvi exhaustiu en el món de la lírica. Gluck, en la seva etapa de mestre de capella a la cort i director de l’òpera de Viena, coneix al poeta Ranieri de C’alzabigi, amb el qual col·labora i participa en la renovació operística.
Els principis de la reforma de Gluck, exposats en el prefaci de l’òpera “Alceste”, es concreten en acabar amb les exageracions exhibicionistes dels cantants, supeditant la música al text i a l’acció del drama; intentant cercar entre recitatiu i ària una claredat i bella simplicitat amb un acompanyament instrumental. El compositor alemany C.W.Gluck, amb el suport de la Reina Maria Antonieta de França, la seva antiga alumna a Viena, aconsegueix la reestructuració de l’òpera a París, amb la seva obra més coneguda “Orfeu i Eúrídice”.
