La frustració es produeix sempre que no s’aconsegueix alguna cosa, sigui interior d’un mateix o exterior. Això és ben normal. Ara bé, tota frustració, això sí, genera insatisfacció i aquesta produeix agressivitat. Això també és ben normal. Per tant, on és el problema si aquestes reaccions són normals?La qüestió es dóna quan no s’accepta que hi ha frustracions, és a dir, es neguen. O no se sap gestionar la frustració. No cal que totes aquestes reaccions siguin al món conscient. Quantes persones se senten frustrades i no saben perquè. Quantes persones es deixen portar per les seves reaccions o emocions destructives. Quantes persones s’enfaden amb la persona que no haurien d’atacar emocionalment o fer-li una esbroncada. Un autor diu “Qualsevol pot enfadar-se. Això és quelcom molt senzill. Però enfadar-te amb la persona adequada, en el grau exacte, en el moment oportú, amb el propòsit just i de la manera correcta, això, certament, no resulta tan senzill”. Aquest autor és Aristòtil, un filòsof del segle IV abans de Crist. Aleshores, gestionar bé la frustració és una forma d’esdevenir més persona. La frustració obligar a enfrontar-se amb la realitat. Porta a cercar solucions als problemes generats. L’agressivitat o energia que emergeix de la frustració cal integrar-la, canalitzar-la, gestionar-la en funció del propi creixement i autorealització. La subjectivitat o personalitat va madurant. La vida creix en la dialèctica frustració-satisfacció. Cap dels dos extrems fa créixer. Només frustracions, aleshores la vida no val la pena, és amarga, trista.Només satisfaccions: aleshores no cal esforçar-se. Tot cau del cel. Tot és fàcil. I es confon fantasia amb la realitat. Aquesta educació o exigència es comença, certament, des de petits i continua sempre. En temps de crisi, de forma peculiar. La frustració...
La frustració es produeix sempre que no s’aconsegueix alguna cosa, sigui interior d’un mateix o exterior. Això és ben normal.
La frustració es produeix sempre que no s’aconsegueix alguna cosa, sigui interior d’un mateix o exterior. Això és ben normal. Ara bé, tota frustració, això sí, genera insatisfacció i aquesta produeix agressivitat. Això també és ben normal. Per tant, on és el problema si aquestes reaccions són normals?La qüestió es dóna quan no s’accepta que hi ha frustracions, és a dir, es neguen. O no se sap gestionar la frustració. No cal que totes aquestes reaccions siguin al món conscient. Quantes persones se senten frustrades i no saben perquè. Quantes persones es deixen portar per les seves reaccions o emocions destructives. Quantes persones s’enfaden amb la persona que no haurien d’atacar emocionalment o fer-li una esbroncada. Un autor diu “Qualsevol pot enfadar-se. Això és quelcom molt senzill. Però enfadar-te amb la persona adequada, en el grau exacte, en el moment oportú, amb el propòsit just i de la manera correcta, això, certament, no resulta tan senzill”. Aquest autor és Aristòtil, un filòsof del segle IV abans de Crist. Aleshores, gestionar bé la frustració és una forma d’esdevenir més persona. La frustració obligar a enfrontar-se amb la realitat. Porta a cercar solucions als problemes generats. L’agressivitat o energia que emergeix de la frustració cal integrar-la, canalitzar-la, gestionar-la en funció del propi creixement i autorealització. La subjectivitat o personalitat va madurant. La vida creix en la dialèctica frustració-satisfacció. Cap dels dos extrems fa créixer. Només frustracions, aleshores la vida no val la pena, és amarga, trista.Només satisfaccions: aleshores no cal esforçar-se. Tot cau del cel. Tot és fàcil. I es confon fantasia amb la realitat. Aquesta educació o exigència es comença, certament, des de petits i continua sempre. En temps de crisi, de forma peculiar. 
