Als Estats Units es considera a la gent gran com un gegant adormit, que inclou a una quarta part de la població retirada del treball remunerat. Aquest cos adormit, està format majoritàriament per súbdits passius (gent gran), que posen en mans de l’estat, la solució de tots els seus problemes. Gent gran que en aquests moments, molts d’ells, s’estan fent càrrec des seus descendents, actuant com amortidors socials d’una societat desgavellada. En sentit figurat estan donant el poc peix que tenen.
El cervell d’aquest gegant, està format minoritàriament per ciutadans (sèniors), socialment compromesos. A més a més de donar peix, pretenen ensenyar a pescar. Es l’únic òrgan del cos capaç de despertar al gegant adormit. Despertar aquest gegant és relativament factible. Només cal posar de moda la participació del talent sènior, avui dia totalment infrautilitzat. Fer-ho, en una societat del coneixement, podria suposar un gran be per a la pròpia gent gran i també per a tota la humanitat.
Ha arribat el moment de posar en marxa una nova societat, centrada en les persones i no en els diners, que no permeti l’aparcament de la gent gran en residencies geriàtriques. Per fer-ho possible es disposa del capital humà necessari, els de les persones sèniors retirades, jubilades o prejubilades i també el d’una nombrosa joventut il·lustrada condemnada a l’emigració. Seria bo recuperar el respecte degut a la gent gran, no tant pel que han fet, sinó pel que en un entorn d’envelliment actiu poden continuar fent.
