Quan l’any 1997 es va crear el Consell Sènior de Premià, es feia amb la creença de què una persona retirada del treball remunerat per qüestions d’edat, es convertia en un dels membres de la nova edat sènior, totalment desconeguda, sense referents històrics que calia anar configurant, desenvolupant una cultura sènior no existent, necessària per poder viure amb una bona qualitat de vida, 100 anys o més. Sènior és la persona jubilada activa i no passiva, que persegueix assolir espais més amplis de llibertat, administrant de forma positiva el seu temps de forma altruÏsta, per poder ser realment ell mateix amb els altres.
Els coneixements de la ciència ajuden al creixement personal dels sèniors. Així avui dia no hi ha cap impediment científic, perquè una persona de 100 anys pugui aprendre idiomes o informàtica, estudis totalment recomanables per l’OMS. També el fet de ser “avis” que es desviuen per tenir cura dels seus néts, als qui transmeten la seva saviesa, està reconegut com una característica genètica innata, quin desenvolupament ajuda a augmentar la seva qualitat i esperança de vida.
Aquesta nova cultura sènior es troba en les seves beceroles, necessitant per al seu desenvolupament, el concurs de sèniors amb idees molt clares sobre el seu paper històric, que implica acceptar la vida com un repte que acaba en la mort, lluitant per fer possible una societat per a totes les edats, centrada en les persones i no en els diners, com una vacuna, per prevenir possibles seqüeles negatives en l’envelliment...
