El conte del vell i la palmera, ens explica que un vell, en el moment que estava plantant un dàtil en el desert, un jove li va preguntar per què ho feia, donat que una palmera datilera trigava més de 50 anys a donar els seus fruits, que en cap cas ell podria assaborir, però sí les futures generacions.
Aquesta història podria servir per explicar el desenvolupament de l’espècie humana, iniciat fa 5 o 10 milions d’anys, com un procés vital quina etapa final i duració en el temps desconeixem. Els actuals éssers humans som els fruits bords d’un hipotètic arbre de la vida, quins veritables fruits ens són completament desconeguts. Aquest desconeixement no impedeix albirar quines podrien ser algunes de les característiques de la sàvia vital, que fa possible el seu desenvolupament.
Clarament observem que el procés evolutiu humà ens porta cap a una societat envellida, en la que predominarà el coneixement racional de la vida, propi d’una perllongada vivència humana. Creure que una societat envellida és el pitjor desastre que li pot passar a la humanitat, suposa parlar d’un futur que ningú coneix, però que es vulgui o no es vulgui, acabarà essent, tant si s’hi està d’acord com si no.
La contribució dels sèniors a les futures generacions, podria consistir a no excloure la recuperació d’un dels principis bàsics de la democràcia grega de fa 25 segles, de deliberar junts joves i persones d’edat, en els assumptes que més els afectaven, associant i barrejant la il·lusió de la joventut i l’experiència vital dels anys.
