L’associacionisme a Catalunya evidencia un fort creixement en aspectes banals de pur entreteniment, però un clar decreixement en qüestions transcendentals de compromís social. Respon al perfil d’una societat que no pensa, atribuïble al seu alt grau de complexitat.
La recuperació d’espais territorials, amb una gran tradició històrica cooperativista, podria ser molt positiva per promoure importants canvis socials, de molta utilitat per rehabilitar de nou el seu model històric de societat, caracteritzat per la manca de l’estat del benestar, que obligava a haver d’autoorganitzar-se mitjançant el funcionament d’entitats de mutu auxili. També pel fet de comptar amb una classe treballadora, la majoria d’ella amb oficis que fomentaven la seva creativitat, donat que molt dels seus treballs no es feien amb plànols elaborats per tècnics, sinó amb croquis fets de forma personal o comunitària.
Sense cap tipus de pretensió crítica, és decebedor observar com en territoris com Mataró o el Maresme, en aquests moments no existeixen persones, o no són visibles, capaces d’implicar-se en la recuperació de plantejaments de “vida local 24 hores”, tenint cobertes totes les necessitats bàsiques a nivell local, incloent-hi el treball, sense necessitat de desplaçaments.
Objectiu difícil d’aconseguir, segurament pel gran esforç que significa haver d’afrontar la seva necessària adequació als temps actuals, en una societat complexa, anomenada del coneixement, en la que tot i saber més, des d’una perspectiva vital és analfabeta.
