El tren de la il·lusió i la historia té un recorregut de pujades i baixades, amb un moment màxim de plenitud cada 40 anys. És en aquests moments quan cal pujar-hi, assumint tots els riscos que comporta canviar una societat que no funciona. Si fem un repàs a la història, constatem que als anys 30 s’enderroca la monarquia borbònica i es proclama inicialment la república catalana, que després queda en l’espanyola, la qual cosa es podria considerar com un error històric que podria haver evitat la guerra civil a Catalunya, si hagués deixat de ser espanyola. En els anys 70, al final del franquisme, es viu la nova il·lusió de la democràcia, amb una transició hereva del franquisme, que actualment es dóna per esgotada, pels fets negatius de l’atur i la corrupció.
Novament als anys 10 és possible pujar de nou al tren de la il·lusió, com comença a succeir en l’actualitat, amb uns plantejaments molt semblants als dels anys 30, de poder trencar els nostres lligams amb una Espanya, incapaç de superar la seva oligarquia reaccionària. Caldria que Catalunya no caigués de nou en el cant de sirenes d’una reforma espanyola, liderada en aquests moments pel “Podemos” de Pablo Iglesias, amb una estratègia molt semblant a la del PSOE de Felipe Gonzàlez, dels anys 80, que finalment ens ha portat on som ara.
La il·lusió de Catalunya passa per la seva independència, que tot i que pot generar una certa por al canvi, cal superar per no haver de lamentar-nos més endavant d’haver-nos oblidat que l’ocasió la pinten calba.