Ens trobem davant d’una cruïlla històrica de magnituds incommensurables. Estem abocats a una transició que ha de fer possible passar de l’actual civilització depredadora, pròpia d’una evolució humana molt primigènia, basada en la llei de la selva, en la que el peix gros es menja al petit, a un nou procés evolutiu essencialment humà, basat en el pensament i la raó.
En aquesta situació de canvis tan radicals, sobre el que ningú està capacitat per pronosticar possibles camins a seguir, no fer res podria suposar una clara renúncia a viure dignament, no afrontant els reptes vitals que cada persona ha d’assumir. Llavors, què cal fer? La història ens ensenya, que quan un sistema es troba en l’etapa final del seu període històric, genera els seus propis enterramorts que fan possible el seu enterrament i el naixement d’un de nou.
En el cas del capitalisme aquests enterramorts segurament esdevindran l’atur estructural crònic, quina superació requereix reconsiderar el concepte del treball com una mercaderia devaluada, pel seu model de producció centrat en els diners, en lloc d’estar-ho en les persones, mitjançant una societat civil autogestionada basada en l’ajuda mútua i el cooperativisme, fillols del moviment llibertari molt arrelat en la cultura catalana, encara que en aquests moments estigui en desús.
Recuperar la vida en els pobles perseguint l’autosuficiència territorial, és un possible camí a seguir, que compta amb la memòria històrica dels nostres besavis que només cal adequar al nostre temps.
