Cal no oblidar que som hereus d’un franquisme, que amb l’aprovació d’una transició aparentment democràtica, va guanyar el temps suficient per evitar l’empresonament i condemna dels seus col·laboradors.
En aquests moments, una vegada desapareguda per mort natural, molts d’aquests col·laboradors, els seus hereus han considerat el moment adequat per posar de nou en marxa el que representa l’herència franquista de “atado y bien atado” que simplement persegueix la creació de “una España grande y libre”. No cal ser massa intel·ligent per comprendre que en aquesta Espanya, el paper de Catalunya és el d’una simple colònia que s’ha de regir pels principis bàsics d’un “movimiento” encara vigent, que defensa els interessos d’una oligarquia reaccionària hereva del franquisme.
Una vegada constatada aquesta realitat, se’ns planteja un dilema, el d’haver d’escollir Catalunya, entre la negativa situació actual o sobre la seva possible independència. L’exercici del dret a decidir, implica el fet d’analitzar i tenir en compte els seus pros i contres. Escollir entre l’un i l’altre, requereix l’exercici del pensament, per a la qual cosa, de forma general, la societat no ha estat educada, i sí en canvi, ho ha estat per ser manipulada mitjançant els grans mitjans de comunicació de masses.
La possibilitat històrica de que Catalunya pugui ser ella mateixa representa una solució raonable, com una clara aposta favorable a un canvi, que permeti superar l’actual situació de dependència que no condueix a enlloc.
