Els grans actuals estats-nació, cada vegada són menys adequats per afrontar els reptes d’una societat del coneixement. La gent vol participar i per poder-ho fer es requereixen espais territorials més reduïts, amb unes dimensions assequibles més adients per fer possible la comprensió humana. Els pobles tenen cultures diferents.
La seva manera d’entendre i plantejar la vida, té molt a veure amb el seu ecosistema cultural, en el que intervenen diferents factors com el clima, la constitució del seu terreny i d’altres. No és el mateix la manera d’entendre la vida d’un territori amb una terra àrida com la del altiplà castellà, que la de terres mediterrànies molt més fèrtils.
Quan un poble es troba davant d’una greu situació de crisi com l’actual s’acostuma a recórrer als pensament més profunds de la seva cultura històrica. És per això que a Catalunya, i possiblement també a Andalusia, els seus habitants comencen a creure que podrien viure molt millor, procurant ser ells mateixos, utilitzant lliurement la seva cultura i no la dels altres. Un exemple podria ser el sistema de pensions. Sistema que corre més perill, dins d’una Espanya, amb un atur creixent, que en una Catalunya independent, capaç de crear llocs de treball amb els seus propis recursos econòmics i amb la seva cultura del treball i l’esforç.
El plantejament que defensa l’oligarquia castellana d’una “Espanya grande y libre” és anacrònic. Qualsevol persona pot constatar que de nous estats cada vegada n’hi ha més i no al revés.
