Des de fa més de 200 anys, amb l’acceptació de la teoria de l’evolució de Darwin, estem condicionats pel seu principi bàsic que defensa la llei del més fort, la llei de la selva en la que el peix gros es menja al petit. Aquesta acceptació, legitima plenament la ideologia del sistema capitalista, basada en la cobdícia, que ens fa creure, que cercant l’enriquiment personal s’ajuda a l’enriquiment dels altres. Qüestió totalment falsa en una societat, en la que les diferències entre pobres i rics són cada vegada més grans.
Cal començar a desmuntar la creença de què la competència i la cobdícia, han estat el motor de la història, oblidant-se completament de l’ajuda mútua, tant o més important en el procés evolutiu del desenvolupament humà. Ens trobem davant d’un dilema, entre dos conceptes filosòfics sobre els éssers humans. El fet que l’home és un llop per a l’home o el que l’home és bo per naturalesa. Ens hem de decantar per un d’ells, que no pot ser un altre que el darrer, avalat avui dia, pels recents coneixements científics sobre la teoria de l’evolució humana.
El sentit de la vida hauria de consistir en ser cada persona ella mateixa, assumint el seu paper en la societat, per ajudar, en la cerca del seu creixement personal a fer possible el dels altres. Si no som capaços de canviar les nostres creences, apostant per l’ajuda mútua i l’autosuficiència territorial, serà molt difícil aconseguir realment la plena ocupació. Per aconseguir-ho, és imprescindible i necessari un canvi cultural.
