Pandemònium

Pandemònium

Hi ha llatinòrums i llatinòrums. Als nostres factòtums, per exemple, els fan trempar els fòrums i en canvi els referèndums els els posen per corbata. Els testículums, s’entén.

Res m’agradaria més que allargar la conyeta fins al final de l’article, i parlar del decòrum que haurien ni que fos d’aparentar els qui es fan passar per demòcrates, i del quòrum que segur que obtindrà la iniciativa arenyenca. Però no, aquest cop no pot ser. La cosa no va de broma i, al punt que hem arribat, res millor que una bona falç.

Enzo Striano és un escriptor napolità que ha passat a la història com un d’aquells autors d’un sol llibre. Com Tomasi di Lampedusa, l’autor del Gattopardo. A Il resto di niente, Striano explica un episodi terrible de la història del regne de Nàpols (que formava pat del de les Dues Sicílies, una de les vergonyes més amagades de la borbonalla) quan, a finals del XVIII, els intel·lectuals i artistes de la ciutat es van conxorxar amb els revolucionaris de la Il·lustració per tal de derrocar el corrupte règim borbònic. La poruga i fossilitzada corona espanyola va estar a punt de perdre bous i esquelles, fins que se li va acudir utilitzar una arma inesperada: invocant el nom del rei, va mobilitzar el poble ras, els anomenats lazzari, per atiar-lo contra els “revolucionaris”. I la pleballa, que vivia en la misèria per culpa d’aquells reis que els xuclaven la sang des de feia tres segles, es va alçar contra els intel·lectuals fins a dur-los a la forca. Tota l’esma que no tenien per oposar-se a la tirania del monarca la van trobar per revoltar-se contra els que sí que ho volien fer, simplement perquè aquests pretenien capgirar allò que els havien dit que era l’ordre natural de les coses.

A nosaltres també fa segles que ens diuen que l’ordre natural és que manin ells, aquests castellans violents, agressius i prepotents que tenen el dret de reprimir per la força qualsevol protesta. Segurament per a ells la violència forma part de les coses naturals, però per a nosaltres no: nosaltres som gent de raó, de cultura i de respecte, tres mostres de civilització que la mentalitat castellana no tan sols no ha tingut mai sinó que sempre ha repudiat, per molt que de tant en tant es disfressi de progressista. Ara només falta que ens convencem que aquest també pot ser un ordre natural i ens decidim a dur-lo a la pràctica. Dissabte, a Arenys, pot ser una bona oportunitat per començar. [Malauradament Il resto di niente no ha estat traduït al català. Però us prometo que enguany l’hi proposaré al meu editor]