Fa cinquanta anys els fills dels pares seixanters eren eximits de fer la mili. Això significa que la vida d’aquell temps no era gaire més llarga i que la salut ja trontollava. Per aquest motiu en crear-se la seguretat social, l’edat de jubilació s’acordés als seixanta-cinc. Una fita que eliminava, en bona mesura, la tragèdia que suposava l’envelliment per a moltes persones des del prisma físic i econòmic.D’ençà llavors, l’esperança de vida ha progressat en anys de durada i més benestar. En detriment però dels comptes de la S.S. Conseqüència d’aquesta major permanència vital és l’intent d‘augmentar la jubilació a números més alts. Ja que, actualment, la pensió que percebem sembla una paga extra de vacances de la Imserso.Avui llegeixo que la mitjana de vida actual és de 77’8 anys per als homes i 82’2 per a les dones. Números que no suposen cap enganyifa ja que podem constatar-ne la veritat tant visualment com en les necrològiques.Sembla que, malgrat les xacres que s’han de suportar en aquest plus estem ben disposats a patir-les. Fins i tot els subjectes que creuen, malgrat que aquest envelliment els retardi la seva estada il·luminada i il·limitada asseguts a la dreta de Déu Pare tot Poderós.Però, sense traficar en matèria desconeguda i sense traspassar la duana de la mort, algunes persones situades en alts estadis de permanència en aquesta vall de llàgrimes, poden patir símptomes de culpabilitat. Seré sincer, a mi amb un superàvit de 10 anys sobre la mitjana, a vegades m’entra l’esgarrif existencial de... Vejam. Qui hagi superat els 77 anys en deu més, com qui signa, vol dir que algú altre ha d’haver mort deu anys abans de la mitjana, sinó aquesta deixaria de ser certa. Llavors esdevé que s’ha gaudit de situacions favorables i goigs que no ens pertocaven. Que s’han usurpat a algun altre mortal.Però hem de considerar que la vida és d’una fortuïtat absoluta i aquest atzar ens eximeix de culpa. I més si s’ha escaigut per a gaudir de les Sis Copes del Barça. Tot un privilegi. Esperança de vida
Isidre Julià i Avellaneda. Mataroní de l’any 1972
Fa cinquanta anys els fills dels pares seixanters eren eximits de fer la mili. Això significa que la vida d’aquell temps no era gaire més llarga i que la salut ja trontollava. Per aquest motiu en crear-se la seguretat social, l’edat de jubilació s’acordés als seixanta-cinc. Una fita que eliminava, en bona mesura, la tragèdia que suposava l’envelliment per a moltes persones des del prisma físic i econòmic.D’ençà llavors, l’esperança de vida ha progressat en anys de durada i més benestar. En detriment però dels comptes de la S.S. Conseqüència d’aquesta major permanència vital és l’intent d‘augmentar la jubilació a números més alts. Ja que, actualment, la pensió que percebem sembla una paga extra de vacances de la Imserso.Avui llegeixo que la mitjana de vida actual és de 77’8 anys per als homes i 82’2 per a les dones. Números que no suposen cap enganyifa ja que podem constatar-ne la veritat tant visualment com en les necrològiques.Sembla que, malgrat les xacres que s’han de suportar en aquest plus estem ben disposats a patir-les. Fins i tot els subjectes que creuen, malgrat que aquest envelliment els retardi la seva estada il·luminada i il·limitada asseguts a la dreta de Déu Pare tot Poderós.Però, sense traficar en matèria desconeguda i sense traspassar la duana de la mort, algunes persones situades en alts estadis de permanència en aquesta vall de llàgrimes, poden patir símptomes de culpabilitat. Seré sincer, a mi amb un superàvit de 10 anys sobre la mitjana, a vegades m’entra l’esgarrif existencial de... Vejam. Qui hagi superat els 77 anys en deu més, com qui signa, vol dir que algú altre ha d’haver mort deu anys abans de la mitjana, sinó aquesta deixaria de ser certa. Llavors esdevé que s’ha gaudit de situacions favorables i goigs que no ens pertocaven. Que s’han usurpat a algun altre mortal.Però hem de considerar que la vida és d’una fortuïtat absoluta i aquest atzar ens eximeix de culpa. I més si s’ha escaigut per a gaudir de les Sis Copes del Barça. Tot un privilegi. 
