En els meus anys escolars fins a l’inici del Batxillerat era costum de castigar els alumnes que no volien estudiar -o díscols- posant-los de cara a la paret, agenollats amb braços en creu. I segons el grau de rebel·lia sostenint-hi llibres de text.I ja en el súmmum de la cosa, el mestre -germà marista- els col·locava, entorn del cap, un cinyell guarnit amb unes orelles de ruc. Ara em sembla que aquests càstigs vergonyosos no estan en ús. Pobre Mestre que s’atrevís a fer-ho!. Ignoro si aquest mètode fou d’utilitat per a encarrilar pel bon camí el futur dels alumnes. En tot cas a catorze anys, s’acabava l’escola, amb lletra o sense, i a pencar. Es llegeix que actualment molta jovenalla de quinze anys no saben interpretar la lectura ni desenvolupar gaire bé allò que els mestres han intentat de fer-los aprendre. I s’afirma que això produirà un cataclisme social. Massa gent analfabeta.Costa una mica de creure’s aquesta débâcle. Ja que la història de la humanitat ens il·lustra que molts avantpassats de nosaltres de vara alta nasqueren -com tothom- analfabets i disposaren d’aquest distintiu al llarg de tota la seva vida. I moriren situats damunt la peanya de l’èxit. Hem llegit que entre aquests, hi hagueren Papes, Reis i altres Alts mandataris.Hem superat segles i segles i som on som. I com que a la vinya del Senyor, hi ha d’haver de tot, la cosa continua. Perquè, si no tinguéssim aquest escalonat que va des de la ruqueria fins al cum laude qui ocuparia des de la activitat més simple fins a pòndols d’exímia responsabilitat?Aquest garbuix de capacitats i ocupacions esdevé una circumstància que ens ha de consolar a tots els que no arribem més enllà d’un aprovadet. Ja que demostra que tots podem arribar amunt, amunt... Però alguns no massa amunt, més que tot per dignitat i mesura personal. Hi ha una addicció a les tradicions que romanen insubstituïbles. I es van perpetuant al llarg dels segles. Allò que suara i més amunt ens en contava la història... Les orelles del ruc
Isidre Julià i Avellaneda. Poeta Mestre en Gai Saber
En els meus anys escolars fins a l’inici del Batxillerat era costum de castigar els alumnes que no volien estudiar -o díscols- posant-los de cara a la paret, agenollats amb braços en creu. I segons el grau de rebel·lia sostenint-hi llibres de text.I ja en el súmmum de la cosa, el mestre -germà marista- els col·locava, entorn del cap, un cinyell guarnit amb unes orelles de ruc. Ara em sembla que aquests càstigs vergonyosos no estan en ús. Pobre Mestre que s’atrevís a fer-ho!. Ignoro si aquest mètode fou d’utilitat per a encarrilar pel bon camí el futur dels alumnes. En tot cas a catorze anys, s’acabava l’escola, amb lletra o sense, i a pencar. Es llegeix que actualment molta jovenalla de quinze anys no saben interpretar la lectura ni desenvolupar gaire bé allò que els mestres han intentat de fer-los aprendre. I s’afirma que això produirà un cataclisme social. Massa gent analfabeta.Costa una mica de creure’s aquesta débâcle. Ja que la història de la humanitat ens il·lustra que molts avantpassats de nosaltres de vara alta nasqueren -com tothom- analfabets i disposaren d’aquest distintiu al llarg de tota la seva vida. I moriren situats damunt la peanya de l’èxit. Hem llegit que entre aquests, hi hagueren Papes, Reis i altres Alts mandataris.Hem superat segles i segles i som on som. I com que a la vinya del Senyor, hi ha d’haver de tot, la cosa continua. Perquè, si no tinguéssim aquest escalonat que va des de la ruqueria fins al cum laude qui ocuparia des de la activitat més simple fins a pòndols d’exímia responsabilitat?Aquest garbuix de capacitats i ocupacions esdevé una circumstància que ens ha de consolar a tots els que no arribem més enllà d’un aprovadet. Ja que demostra que tots podem arribar amunt, amunt... Però alguns no massa amunt, més que tot per dignitat i mesura personal. Hi ha una addicció a les tradicions que romanen insubstituïbles. I es van perpetuant al llarg dels segles. Allò que suara i més amunt ens en contava la història... 
