Li estalvio, dilecte lector, la llatinada de l’inventor de l’expressió “només sé que no sé res”.Que vull creure que l’il·lustre geni de l’antigor literària la va pronunciar amb naturalitat. Al llarg del temps aquesta frase d’èxit és repetida per molts com a signe d’humilitat. Tan mal dissimulada que cal percebre-la com una astúcia fictícia per amagar la vanitat.La realitat, però, és que tots sabem una mica de quelcom. Qui més qui menys. I qui signa no pot ser una excepció. I quelcom sap. I d’allò que no sap, de vegades, en crea terenyines ben lluny de la perfecció de les aranyes.I així, com a efecte de les pròpies molèsties de dolor de la zona de la columna vertebral que segur que no és a causa de ser subsidiari d’un os bertran d’adherències voluntàries, sinó d’origen patològic - com la majoria dels que se’n queixen- he intentat cercar, des de la ignorància insubmisa, el motiu pel qual aquesta tira llarga i estreta de la carcanada que ens aguanta dret el cos, ens resulta tan molest, en assumir anys.La culpa és l’evolució. Sense cap mena de dubte. Pervenim del simi i el simi d’algun avantpassat que caminava damunt quatre extremitats. I el simi -en projecció tafanera- va començar a aixecar els ulls i encarregar a les potes de darrera, en exclusiva, l’èxit de la perpendicularitat i la feina del moviment de trasllat. I seguint al senyor Darwin, va evolucionar fins actualitzar-se com a home erectus, que som nosaltres. I d’aquí arrenca tot. Aquesta biga longitudinal paral·lela al sòl, era sostinguda per quatre punts: les quatre potes. O sigui un càlcul de distribució de pes i càrrega perfectes.Però la inconsequència d’aquesta evolució fou que el suport horitzontal quàdruple fou reduït a dos. I, de resultes, la funció fou desequilibrada. La prova del milió consisteix en posar-se de quatre potes i caminar. No es necessitarà cap potinga anti-dolor ni cap massatge. Només doldran les cervicals. O sigui l’instint de tafaneria. Però, ens posem com ens posem, els oportunistes de torn ens pujaran a cavall o a coll-i-be.Només la mort ho cura tot. Sort en tindrem... Evolució
Isidre Julià i Avellaneda. Poeta Mestre en Gai Saber
Li estalvio, dilecte lector, la llatinada de l’inventor de l’expressió “només sé que no sé res”.Que vull creure que l’il·lustre geni de l’antigor literària la va pronunciar amb naturalitat. Al llarg del temps aquesta frase d’èxit és repetida per molts com a signe d’humilitat. Tan mal dissimulada que cal percebre-la com una astúcia fictícia per amagar la vanitat.La realitat, però, és que tots sabem una mica de quelcom. Qui més qui menys. I qui signa no pot ser una excepció. I quelcom sap. I d’allò que no sap, de vegades, en crea terenyines ben lluny de la perfecció de les aranyes.I així, com a efecte de les pròpies molèsties de dolor de la zona de la columna vertebral que segur que no és a causa de ser subsidiari d’un os bertran d’adherències voluntàries, sinó d’origen patològic - com la majoria dels que se’n queixen- he intentat cercar, des de la ignorància insubmisa, el motiu pel qual aquesta tira llarga i estreta de la carcanada que ens aguanta dret el cos, ens resulta tan molest, en assumir anys.La culpa és l’evolució. Sense cap mena de dubte. Pervenim del simi i el simi d’algun avantpassat que caminava damunt quatre extremitats. I el simi -en projecció tafanera- va començar a aixecar els ulls i encarregar a les potes de darrera, en exclusiva, l’èxit de la perpendicularitat i la feina del moviment de trasllat. I seguint al senyor Darwin, va evolucionar fins actualitzar-se com a home erectus, que som nosaltres. I d’aquí arrenca tot. Aquesta biga longitudinal paral·lela al sòl, era sostinguda per quatre punts: les quatre potes. O sigui un càlcul de distribució de pes i càrrega perfectes.Però la inconsequència d’aquesta evolució fou que el suport horitzontal quàdruple fou reduït a dos. I, de resultes, la funció fou desequilibrada. La prova del milió consisteix en posar-se de quatre potes i caminar. No es necessitarà cap potinga anti-dolor ni cap massatge. Només doldran les cervicals. O sigui l’instint de tafaneria. Però, ens posem com ens posem, els oportunistes de torn ens pujaran a cavall o a coll-i-be.Només la mort ho cura tot. Sort en tindrem... 
