Els anys s’han empremtat de molts paisatges. De tants que sembla que tot és conegut. I t’omple de tedi recórre’ls, novament. Llavors, potser et plauria plantar un bivac. Obrir el sac de dormir i meditar en la fortuïtat del trajecte quan el puzzle vital et demana una pausa.Però et reclama la rutina diària del treball, del pa, del lleure, de l’estupidesa del televisor... Ja ho saps: les hores són repetitives i, més que tot i malauradament, decadents.I arriba l’ombra de l’agulla del gnòmon en un punt de cansament solar on ja costa molt trobar, en aquest periple, la petita novetat. I, per desventura, gairebé sempre aquesta troballa és el patiment, la malaltia, la ranera que entela les clarors dels matins futurs. La vellesa.En aquest punt i seguit no em parlis de la mansuetud, de la resignació ni de les eternes vacances als paradissos furtívols. Hi ha un tremp en els músculs i un enuig arravatat capaços de trencar els forrellats de les galivançes. I, encara, bo que un líbrium pres oportunament i excepcional pot assossegar l’angoixa. I dins de la serenitat que et suscita, deduir que, tot plegat, no ets res més que fòrmules quimíques, reaccions químiques. I que tota la vida és una malaltia que ens deixa conèixer alguns moments benignes. Llavors, tatua-te’ls.Tatua-te’ls. Ja que, probablement et valguin per a predisposar-te a contemplar les petites coses que no ofenen la mirada i no irriten l’oïda. Potser et reneixi la voluntat de crear, novament, expectatives damunt la crosta resseca del teu erm on no han plogut gotes transparents de saó i fruit, d’ençà qui sap el temps. L’arada, potser, trenqui el rostoll i obri els solcs de la teva intimitat i hi llenci la sement d’una llàgrima fecunda de sol i dol perquè hi germini el blat dels àpats futurs. Fallida il·lusió!... Però segueixes avant perquè et crida la vida amb la força tel·lúrica de l’instint. Potser, en la intempèrie del rumb, de sobte se’t presenti als ulls un parterre de flors exòtiques.Te les miraràs amb malfiança. I caminaràs fins a trobar, en un recolze del camí, la darrera magnòlia de la tarda.Encara no és el moment de pagar, com tothom, el peatge de la teva inexperiència. Itinerari
IsidreJulià i Avellaneda. Poeta Mestre en Gai Saber
Els anys s’han empremtat de molts paisatges. De tants que sembla que tot és conegut. I t’omple de tedi recórre’ls, novament. Llavors, potser et plauria plantar un bivac. Obrir el sac de dormir i meditar en la fortuïtat del trajecte quan el puzzle vital et demana una pausa.Però et reclama la rutina diària del treball, del pa, del lleure, de l’estupidesa del televisor... Ja ho saps: les hores són repetitives i, més que tot i malauradament, decadents.I arriba l’ombra de l’agulla del gnòmon en un punt de cansament solar on ja costa molt trobar, en aquest periple, la petita novetat. I, per desventura, gairebé sempre aquesta troballa és el patiment, la malaltia, la ranera que entela les clarors dels matins futurs. La vellesa.En aquest punt i seguit no em parlis de la mansuetud, de la resignació ni de les eternes vacances als paradissos furtívols. Hi ha un tremp en els músculs i un enuig arravatat capaços de trencar els forrellats de les galivançes. I, encara, bo que un líbrium pres oportunament i excepcional pot assossegar l’angoixa. I dins de la serenitat que et suscita, deduir que, tot plegat, no ets res més que fòrmules quimíques, reaccions químiques. I que tota la vida és una malaltia que ens deixa conèixer alguns moments benignes. Llavors, tatua-te’ls.Tatua-te’ls. Ja que, probablement et valguin per a predisposar-te a contemplar les petites coses que no ofenen la mirada i no irriten l’oïda. Potser et reneixi la voluntat de crear, novament, expectatives damunt la crosta resseca del teu erm on no han plogut gotes transparents de saó i fruit, d’ençà qui sap el temps. L’arada, potser, trenqui el rostoll i obri els solcs de la teva intimitat i hi llenci la sement d’una llàgrima fecunda de sol i dol perquè hi germini el blat dels àpats futurs. Fallida il·lusió!... Però segueixes avant perquè et crida la vida amb la força tel·lúrica de l’instint. Potser, en la intempèrie del rumb, de sobte se’t presenti als ulls un parterre de flors exòtiques.Te les miraràs amb malfiança. I caminaràs fins a trobar, en un recolze del camí, la darrera magnòlia de la tarda.Encara no és el moment de pagar, com tothom, el peatge de la teva inexperiència. 
