El Montseny
El Montseny és, per als que vivim a l’entorn del seu perímetre, un massís que el tenim a l’abast del peu en pocs minuts de trasllat
Ha nevat al Montseny. I s’ha emblanquit a l’inici de la Primavera. Són coses de la nostra natura pluviomètrica que, sovint, contradiu els pronòstics dels anomenats homes del temps.El Montseny és, per als que vivim a l’entorn del seu perímetre, un massís que el tenim a l’abast del peu en pocs minuts de trasllat. No escriuré de les seves característiques orogràfiques, ni de la fauna i de la flora que hi sojorna. I menys, encara, del seu atractiu poètic ja que ha estat exaltat per diversos autors, abans i després que l’entitat “Amics del Montseny” ubicada a Viladrau, durant molts anys en convoqui un Certamen Poètic molt concorregut i de força qualitat.El Montseny s’extén per part de vàries comarques catalanes. Però opino que, des del criteri de la bellesa visual, el lloc millor per contemplar-lo és des de l’est. I sobretot des de la vila de Breda. La distància és l’adeqüada per encabir tot el panorama muntanyenc en el clixé de la mirada o de la fotografia, des de la base fins al perfilat i ondulat skyline. I des d’on els successius diorames que hom pot percebre segons els canvis naturals: la pluja amb la cortina d’aigua que intercepta i filtra i dispersa els raigs solars; les postes a contrallum amb la solemne variació de colors i intensitats lumíniques, les boires que s’eleven i es mouen i es gronxen i juguen dibuixant figures espontànies i capricioses de significat divers i descendeixen cap a la vall, tot aquest conjunt i seguici d’aspectes òptics motiven, des de Breda, una grata contemplació de l’anomenada “muntanya de les ametistes”. Que definida així pel poeta Guerau de Liost ha esdevingut la màxima realització poètica referida al Montseny.Aquests darrers dies hi ha nevat. Una extensa superfície del llom de la carena s’ha emblanquinat. Els que, per causes diverses no podem conviure amb neus compactes i a l’engròs, també en sentim el goig i el benifet de la presència a la menuda. Perquè la neu, les volves que davallen parsimonioses amb un aterratge suau -símbol de la placidesa i serenor- constitueixen un fenomen natural que, en el cas del Montseny, té un atractiu major. Perquè no sovinteja i perquè no podem negar-li el contrast amb la quotidianitat. Simplement, perquè ens esperona el desacostumat, el rar, l’insòlit.
