Aigua de pluja

I d’aquí prové tot el batibull. Que s’originà en la primera sequera. I calgué mirar amunt cap al cel, vejam si s’apropava algun núvol i queia quelcom d’aigua. I en aquesta espera ­l’home va quedar encisat per la claror enlluernadora del Sol i atònit pel titil·lant i inintel·ligible Morse nocturn dels estels. ­La fortuïtat de tot plegat va trencar-nos el tremp d’home i vàrem reverenciar tot allò que ens humiliava, tot allò que ens ofenia la ignorància. Una sorpresa súbita, demolidora per a un home en període de fosca mental. Però des de la perplexitat absoluta s’iniciava l’artifici especulatiu de les supersticions que es vendria el plat de les nostres llenties humanes per nodrir la impostura bulímica dels cappares de les deïtats successives.  Molt ha plogut -i més no ha plogut- d’ençà llavors i continua l’esporuguiment tàcit de l’home. Potser no fou aquest el motiu... Fos quin fos, però, els enigmes que en la vida ens assetgen, han aconseguit atemorir certituds i generar mirallets de duanes amb peatges de futur més enllà del topall de la mort. En tot cas la prevenció dels límits ignots i la cautela d’avaluar-nos per la nostra intrínsica magnitud -sigui quina sigui- és essencial per a no esmicolar la nostra identitat sobirana. Les coses d’aquest món, cal procurar de prendre-se-les amb aquell distanciament que la pròpia configuració universal ens assenyala, per tal de què llur impacte, hagi perdut la força salvatge de la desraó interessada. Contra els quals efectes màgics adversos que menyspreen la meravella de la nostra evolució i creixement, cal acudir -com al paraigua en cas de pluja- a l’arrel de la nostra condició humana i nodrir-nos i enfortir-nos de la seva saba. Simplement em sembla que totes les suposances desplaçades del plànol dels quatre punts cardinals de la vida o que aletegen més enllà dels trenta-dos pètals de la rosa dels vents -si som temptats de poetitzar-ho, que, si més no, és un consol líric- cal encaixar-les olímpicament, és a dir, en concordança amb la saviesa neutra del refranyer: Com si sentíssim ploure... Perquè només mullen les gotes de la ciència...