S'escola

Igual que amb els altres nou manaments bíblics, tots (creguts i descreguts) hi posem de més i de menys a l’hora de jutjar les faltes sobre el setè manament.

Camí del Mig

Igual que amb els altres nou manaments bíblics, tots (creguts i descreguts) hi posem de més i de menys a l’hora de jutjar les faltes sobre el setè manament. Ens indignarem amb els diners malversats en corrupteles i, en canvi, mirarem de biaix els robatoris amb tints robinhoodians​. Fins i tot hi pot haver cert gaudi (i un bon grapat d’èxits cinematogràfics ho avalen) si esquilen el molt ric, encara que els pobres no n’acabin veient ni cinc.

En el sentit contrari, aprofitar-se de la vulnerabilitat extrema d’altri (com les estafes a la gent gran, per exemple) acostuma a generar unanimitat en el sentiment d’indignació i rebuig. Ben bé el mateix que desperten els saquejos a algunes escoles de la ciutat a les darreries del proppassat 2019, lamentable colofó a setmanes i mesos de robatoris repetits.

Més enllà del desagradable sotrac que suposa la pèrdua material de tot el manllevat (tauletes​, ordinadors portàtils o diners), que ja és de per si una cirereta pudent a l’atrotinada economia dels centres, resulta encara més traumàtic constatar el vandalisme gratuït que ha acompanyat algunes d’aquestes actuacions, malmetent portes, finestres, maquinari i material de l’escola.

Alguns retrets per part dels centres relatius a la seguretat delaten errors de gruix. Cal posar fil a l’agulla de forma immediata, i ja sembla haver-hi compromisos en aquest sentit. Però el problema que denoten ràtzies com aquestes és potser com constaten la devaluació del que simbolitza l’escola. Potser en paral·lel, potser en conseqüència, de la devaluació, a ulls de la societat, de la figura del mestre, de l’educador.

Si alguna institució ha de tenir la màxima consideració de respecte, molt abans que temples, càrrecs i corones, hauria de ser l’escola, l’institut, la facultat. I sembla clar que no és així. Per les dotacions pressupostàries sempre insuficients. Per la manca de vocació i compromís d’alguns dels professionals de l’ensenyament i pel corporativisme mal entès que els agombola. I, sí, per aquells pares que ho saben sempre tot i, com els seus fills, es pensen els més llestos de la classe. Que cadascú assumeixi la part que li toca.