Els anys de Cristo

Em trobo en Pepe reclinat al banc de l'Ajuntament un dissabte quasi de mitjanit i, com sempre, fem la xerrada.

Opinió 2017/2019, davant de tot- els anys de cristoEm trobo en Pepe reclinat al banc de l'Ajuntament un dissabte quasi de mitjanit i, com sempre, fem la xerrada. També com sempre em diu que està perfectament bé, que com va tot, que records per a la família, que ell està millor que mai. Li pregunto, punyetero, què hi fa al banc de davant d'on ha treballat sempre i em diu que avui toca celebrar la jubilació del següent. Ja sé de qui em parla. En Cristóbal o en Cristo. L'últim home-frankfurt de jubilar-se. Si els mataronins tinguéssim un 'hall of fame' o un passeig de les estrelles hi hauríem de posar el seu nom. D'en Cristo, d'en Pepe, d'en Ramiro, d'en Quintana. I els que em deixo.

Quan en Joan Salicrú es fa el Juliana –el periodista, no la patrona, esclar–, fa parlar les dues dones petrificades en forma de Justícia i Prudència que hi ha a la façana de l'Ajuntament. És un exercici divertit, perquè les dames se les saben totes. No cal anar a la ficció de fer parlar les pedres ni dues dones –que molta gent es pensa que són les santes–, perquè uns metres més amunt hi ha l'urna de les autèntiques essències mataronines. Em sap greu per tots aquells que remenen idees buscant grandiloqüències i arguments de pes: a Mataró el millor que tenim és el Frankfurt. I els personatges –perquè hi entren persones i s'hi fan personatges– que ens hi atenen acaben per convertir-se en membres de la mitologia popular compartida.

Tots hi duren la vida quasi sencera i quan es jubilen en tenen unes ganes boges. M'ho deia en Pepe i m'ho imagino igual d'en Cristo. Amb la colla, la notícia de la seva justificada i merescuda jubilació ens va tocar. No és conya: era el nostre preferit. Hi ha qui tria cantant o davanter, nosaltres teníem en Cristo. El seu refilar era especial i diferent. Cal anar amb compte que no es perdi el refilar, aquella entonació justa, aquella cantarella. A nosaltres ens encantava quan i com deia el "lomo queso", allargant la primera i l'última o. Havíem arribat a una mena de pacte consuetudinari: només demanàvem llom amb formatge si hi era ell.

El Frankfurt de la Riera és el millor del món mundial i em barallaré amb qualsevol que hi vulgui oposar resistència argumental. Hi seguirem anant, però, amb un punt de melancolia, sembla que hagin passat els millors anys de la seva generació. En podem dir els anys de Cristo.

Al cap i a la fi no hi ha local més transversal i popular que el Frankfurt. No hi ha cosa més simple, fins i tot rònega i al mateix temps deliciosa. No hi ha acció més sucosa i miraculosa que els seus llards i greixos. No hi ha gust enlloc com el de la seva salsa i no hi ha resistència més poderosa al progrés que encara tingui nassos de demanar perdó per no cobrar amb targeta. El Frankfurt és el lloc que defineix més bé Mataró: on no som virtuosos ni tirem d'enginy però la cosa més simple la sabem fer especial si la compartim, amb un peu a dalt i l'altre tocant la Riera.

Cuida't, Cristo. Bona jubilació i lomo-queso!