“Senyores grans” que van al Foment

No crec que siguin un col·lectiu passat de moda i arrelat al passat pel sol fet de viure al marge de plataformes com Netflix o HBO

  • Berta Seijo // Foto: Arxiu
  • Dimecres, 04 Desembre 2019 08:52

Cultura 2017, foment mataroni

Fa un parell de setmanes, fugint de la voràgine de l’estrena de Frozen II en una coneguda cadena de cinemes multisala, vaig optar per agafar el cotxe i apropar-me al Foment. Tot i les dificultats per trobar aparcament al centre, sempre s’agraeix assistir a una projecció de petit format, casolana i amb no més de 20 persones a la sala. El funcionament és totalment diferent del d’un cinema gran: no hi ha llargues cues per comprar la teva entrada ni has de patir les conseqüències que suposa entrar en un centre comercial un dissabte a la tarda.

El públic del Foment no són adolescents que celebren aniversaris ni famílies nombroses que compren els bols de crispetes a l’engròs. Ben al contrari, són persones que acostumen a sobrepassar la cinquantena i que van a la recerca de bones pel·lícules que sovint no s’estrenen a les grans sales. És cert que hi ha parelles, però podríem dir que el gruix de l’audiència són dones jubilades, que passen per taquilla soles o amb amigues, com si fos casa seva, i que ja tenen el seu seient reservat.

Revisitar el Foment i parar atenció a aquestes espectadores tan fidels em fa recordar una entrevista que li van fer a Álex de la Iglesia el 2017 al diari El País. La polèmica va esclatar per una declaració seva que el periodista va utilitzar fins i tot com a titular. “El talibanisme que el cinema és una cosa projectada l’hi deixo a senyores grans i a gent molt seriosa”, deia el director.

De la Iglesia és un personatge que em cau bé, amb el qual acostumo a estar d’acord. En aquest sentit, però, no comparteixo gens aquesta afirmació (per la qual dies després va demanar disculpes). No crec que les “senyores grans” que van al cinema siguin un col·lectiu passat de moda i arrelat al passat pel sol fet de viure al marge de plataformes com Netflix o HBO. Soc del parer que és una sort que hi siguin i que, a més de veure pel·lícules, també paguin per entrar a museus i omplin el 50% de l’aforament dels teatres cada cap de setmana. No oblidem que totes elles fan possible que la indústria cultural continuï en marxa.  

Un cop acaba la pel·lícula, sortim de la sala, baixem les escales i arribem al portal del Foment. Des d’allà les observo mirant la cartellera atentament, parlant amb la resta de dones que han vingut soles sobre quina serà la pel·lícula que aniran a veure dimecres, el dia de l’espectador. El ritual, però, no acaba aquí. La seva propera parada és la Granja Caralt, a escassos metres de distància, on seuran a prendre la ja tradicional xocolata amb melindros.