Després de setmanes de casals, campus, vacances i llargues estones vagarejant per casa (esmaperduts cada cop que se’ls esgota el temps d’ús de les pantalles que monopolitzen el seu oci), l’estiu dels petits de casa es clou amb els campaments del cau.
Un grapat de dies d’una intensitat en experiències i aprenentatges brutal que, en el nostre cas, culmina amb el costum de pujar les famílies a compartir el darrer cap de setmana, per participar en les seves dinàmiques i, finalment, però no menys important, desmuntar el campament.
Superats reptes tan banals com encadenar tres àpats asseguts a terra (banals però majúsculs a partir de determinades edats), resulta reconfortant comprovar com la fórmula de restar plegats i compartir cançons i rialles a negra nit manté totes les seves virtuts, com un petit tresor immarcescible amb el pas del temps.
No per veure-ho cada cap de setmana deixa de sorprendre la passió i el compromís dels caps i les quel·les, gent de vint anys que a canvi de “res” pren la responsabilitat d’educar fent gaudir, de perpetuar i retornar a les noves generacions l'alegria, els valors i la il·lusió que van rebre dels seus propis caps. I, a través de la canalla, saber-ho encomanar a les famílies.
L'últim dia toca recollir el campament (desmuntar i netejar tendes, aixoplucs, cuines i un llarg etcètera) i a l’hora H tant hi ha qui no pot i qui converteix en ineludible una excusa més aviat laxa, com qui, a l’altra banda, viu amb incomoditat les desercions a l’hora d’arromangar-se (qui estigui lliure de pecat... diuen). Res que no passi en qualsevol altre cercle, sigui mirant de tirar endavant una AMPA o de desenvolupar un projecte compartit qualsevol.
Com en el món del software lliure, no s’ha de posar l’atenció sobre qui podem pensar (encertadament o no) que s’aprofita de la feina de la resta. Cal parar l’atenció en el resultat enorme que obtindrem amb la suma de moltes petites aportacions: la certesa que si hi som, sumem, tal com prediquen enguany els castellers locals. La bellesa i la satisfacció de fer reals petits miracles i grans tresors que, en molts casos, no serien possibles de cap altra manera.
Compartir l’esforç entre mares i pares i quel·les i caps acaba sent un xut de positivitat en vena. Cansats, però amb les piles carregades per encarar el nou curs.
