Els primers moviments a la zona del Parc anticipen que ja ve la Fira. Aquest any s'ha fet esperar de valent i, de fet, encara queda una setmana perquè engegui. Ja se sap, des de Carnestoltes a Corpus les festes i dates senyalades ballen per la primera meitat d'any ben bé un mes endavant i enrere. I és segons la lluna que és més probable que ens falti o ens sobri una màniga quan anem a petar a la Fira.
Perquè d'anar-hi, pràcticament hi acaba anant tothom. No sé si qui llegeix això s'ha trobat mai en la situació de parlar de la Fira, tot tendint a convidar-hi algú de fora de Mataró. És un acte curiós que de fet he repetit en ocasions diferents amb gent de diversa procedència. I es calca exactament la relació entre l'acció de la meva explicació i la reacció, amarada d'escepticisme, de l'interlocutor de torn.
La raó és senzilla i ve a ser que la Fira no té absolutament res de gaire especial ni extraordinari, però és una cita del calendari fixa i una proveta del que és realment la ciutat per una altra banda. Un cop teoritzàvem amb un polític jubilat que la dimensió del que realment és Mataró només es pot copsar a la Cavalcada de Reis, als Focs de Les Santes i a la Fira. No és poca cosa. Quan un intenta enumerar què té de diferent la Fira es queda amb pocs arguments, bàsicament perquè la majoria d'atraccions que hi venen comparteixen calendari i ruta. I, per exemple, van de Mataró a Berga, on no fallen a la Patum.
Per tant, la Fira no té res de diferent ni d'especial. No és genuïna. Fins i tot ja fa lustres que va perdre la seva germana comercial. Però es manté. I els firaires tenen Mataró com a estació important, si hi parles. Segurament la Fira resumeix la idiosincràsia mataronina, segons la qual tendim a no donar-nos massa importància i, amb acreditació històrica, no mostrem gaire interès per elements comuns, compartits i patrimonials que ens venen donats per herència històrica.
La Fira no és res genial perquè és simplement la Fira. De l'entrepà de bacallà al duel de peixaters, uns d'estovalles de paper i els altres de més nivell. La Fira és un tros de coco regat per un rajolí poc salubre, mastegar xufles o un núvol de sucre etern fins i tot per a petits addictes a la sacarosa. És el Montroy i la seva fauna, un "látigo" vell i eficient, són els aneguets, els dos autos de xoc i els seus respectius públics, fer punteria al tir o deixar-se prendre els quartos en algun altre lloc. Són les atraccions que volten i les que s'aixequen, la nòria —que abans en dèiem roda de París— i les llums projectades als pisos del carrer de Mossèn Cinto.
És anar i tornar. És menjar-hi per colles i famílies. És el "descorche de la Guita" o innumerables peluixos de premi carretejats per mares i pares preocupades per on entaforar-los. La Fira és simple, rudimentària. Com d'una altra època. Però que no falli. Que mentre en altres llocs parlen de la segona Pasqua, a Mataró fem pont per la Fira.
