S'esllangueix, en les seves darreres hores, la campanya electoral municipal. S'acaba aquell temps incert que supera —amb escreix— les dues setmanes reglamentàries durant les quals les forces que aspiren al govern local esbossen més eslògans que no pas idees i més cartes als Reis que no pas plantejaments concrets. També és, a escala local, la renovació d'un lligam entre electorat i elegibles en un context en què la globalitat dilueix l'especificitat i és cada cop més difícil apreciar la singularitat localista d'aquesta elecció.
D'oient despistat més que no pas d'escrutador amb escrúpols, un assisteix al ball de declaracions i notícies, bateries de propostes i volguts impactes mediàtics i corrobora que a Mataró hem perdut destresa a l'hora de parlar de nosaltres mateixos. I el que seria capgrossada és no reaccionar a l'erosió que pateix la ciutat com a concepte i com a subjecte a mans de cada persona que, quan en parla, en debilita la composició, que és plural, sí, però conjunta. Conglomerada.
Que tant l'origen com la història social i urbanística de Mataró s'explica amb una rítmica i lògica diferents segons les seves diferents parts és obvi. Però també és cert que quan es procedeix a la diferenciació compulsiva entre el centre i els barris i s'incideix una vegada i una altra a separar-los, la ciutat perd com a concepte i tendeix al fracàs com a subjecte. Una comparació i competència endèmiques entre dues parts de la mateixa cosa no condueixen a res positiu: els que juguen al mateix equip comparteixen porteria, en aquesta vida.
En un món com l'actual, jugar a la part segregant-la del tot és enganyar-se. Els problemes no són d'on es manifesta una mancança, sinó que és el conjunt —la ciutat, el subjecte, el concepte— el que té una deficiència. El mateix passa amb les virtuts: també en tenim i cal posar-les en valor concatenades totes, perquè són de tothom. És irresponsable seguir jugant a aquesta duplicitat —i aquí ben poca gent se'n pot sentir lliure de culpa— i és trist de veure com hi ha qui en vol fer bandera amb certs interessos.
Classisme evident, se'n diu. En una ciutat que es creua xino-xano de riera a riera en menys de mitja hora no s'hauria d'incidir en la diferència sinó en la potencialitat de la suma. I això, per a les 27 persones que aconsegueixin regidoria, hauria de ser un imperatiu i no un valor opcional.
