Amb els darrers freds (enguany pura frase feta, tot sigui dit) floreixen les pancartes i cartells de portes obertes a tots els centres educatius de la ciutat i la primavera altera el calendari i els nervis de pares i mares que recorren el seu particular catàleg d’ofertes educatives.
Tan habituats a la cerca, tria i captura del que sigui (canviar de mòbil o comprar un cotxe nou), hem acabat sumint amb normalitat el destí educatiu dels nostres fills en aquesta lògica de l’oferta i la demanda, amb aquest tint de competència entre escoles i de marcar paquet que a voltes incomoda.
Com a resultat, mini-èxodes interns que homogeneïtzen cada centre i per tant els fan, d’entrada, més pobres a tots, però alguns fins a extrems perillosos. És una bona notícia, com a punt d’inici, haver aconseguit el mínim consens per un Pacte Nacional contra la Segregació, encara que només sigui pel fet de posar en relleu un problema candent.
El propòsit bàsic d’aquest Pla hauria de ser aconseguir que les famílies matriculessin els seus fills en els seus centres més propers. De la mateixa manera que als pobles la canalla va a l’escola del poble, faves comptades, a cada barri la canalla hauria d’anar amb naturalitat a l’escola(es) del barri. No cal dir que, a Mataró, la zona única escolar dispara just en sentit contrari, pel que la seva supressió hauria de ser un primer pas ineludible.
En tot cas, resta un segon parany, tan imperceptible com pervers: creure que se’ns garanteix el dret a una educació pública i gratuïta. Desentenent-se de forma subtil, l’administració ha acabat carregant sobre les famílies, ampes i afes, responsabilitats de gestió i, encara més greu, de generació de recursos per invertir en la pròpia escola. Gratuïta? Perdoni??
Aquesta realitat (a majors rendes, més recursos ‘extres’ per a l’escola) perverteix el concepte de xarxa d’escoles públiques i incrementa encara més les diferències entre els centres dels diversos barris de la ciutat que, no cal dir-ho, tampoc es configura com una zona única a nivell social, econòmic i tants etcèteres com es vulguin.
No tot rau, doncs, amb acabar amb la zona única i quatre mesures cosmètiques als reglaments. Al final, qüestió d’abocar-hi recursos i augmentar partides, que el Pacte contempla però no compromet.
I, com amb tantes altres coses, d’aquí venen tots els mals.
