Passada la Candela, per posar-hi alguna data, la temporada de calçots agafa el seu zenit. Hi relaciono el 2 de febrer perquè, ja que a Valls van inventar-se i viuen del calçot, em sembla escaient de relacionar-ho amb una cita de la seva santa devoció. Per res més.
Les calçotades són un dels millors invents gastronòmics rituals del qual ens hem proveït a Catalunya. I en parlo més enllà de la seva ciutat bressol, perquè ja sé que diran que ells van ser els primers, que és cert i que el seu calçot és diferent, millor i més genuí que tots els altres. Doncs també. Molt bé. Però no concebre la festassa de la calçotada com quelcom estès o, provincianament, posar-hi pegues com ja fan alguns amb altre patrimoni vallenc... doncs ja s'ho faran!
La calçotada és genial i en algunes agendes se'n concatenen tantes al llarg dels caps de setmana de fred que de ben segur que els efectes gàstrics que produeix tanta fibra serien apreciables per algun sismògraf o analista de la qualitat de l'aire.
A la calçotada hi cap tothom. Les persones escèptiques i les entusiastes, les amants de fer el foc i les estrategues de la flama i la brasa, les qui es convencen d'haver fet la millor salsa i els heretges que la prefereixen de pot. Les qui passen l'estació de penitència tot esperant el tall posterior o les que prefereixen el pa per acompanyar la salsa igual que qui menja el melindro sense esperar la crema de Sant Josep.
Les calçotades es poden fer amb la família, amb les amigues, amb les companyes de promoció o equip i, també i sobretot, es fan a vegades amb qui no coneixes i hi acabes traçant conversa sense avisar que s'ha tacat.
La calçotada és tornar-se a posar pitet o dur medalles, és descobrir que a la ciutat les caixes de fruita fan el mateix servei que el sarment als trossos, o fins i tot acabar per entendre que les persones musulmanes prefereixen la salsa sense vinagre.
Les calçotades són excessives. T'inhabiliten olfactivament per a tot –vés directe a la dutxa i la roba a la rentadora– i al cap i a la fi són l'escena compartida de la màxima importància del regne vegetal. Són modernes i fins i tot les hipsters se les senten seves. Són taules llargues on hi ha de cabre tot i, com amb el "pantumaca", són els "calssóts" castellans, sense alternativa a la paraula catalana.
Tot i que cap dietista les pugui recomanar, jo crec que com més calçotades es facin i amb gent més diversa, millor acaba sent la temporada. Que al cap i a la fi, tot en aquesta vida, va de sucar i compartir.
