Mirant l'estampa a la platja ens queien –perdó per l'expressió– els genitals a terra. Podríem allargar-nos sobre aquell grup de joves mutant la seva naturalesa a la de la gamba pels efectes d'irradiació del sol. Segur que no s'havien posat protector, s'estaven estirats sobre les tovalloles i astorats davant la seva pantalla de mòbil. No es creuaven paraula i em va semblar que el seu vermell cutani anava a més a cada segon.
El mòbil ens té posseïts. Ho escric en primera persona fidedigna, culpable com sóc d'aquesta capacitat abstractiva que té el maleït dispositiu en la nostra vida i en com interactuem els uns amb els altres. El punyetero mòbil que fins i tot, heretge, s'atreveix a interrompre un diàleg franc a mig àpat o la conversa que és suggerent, precisament, per deixada anar. Ens posem les mans al cap sobre aquesta moda del pòtol que presideix els Estats Units, de funcionar a través de tuits i tronar ràpidament i instantàniament a través de les xarxes socials i en canvi som partícips d'una manera de fer similar, a escala menys disminuïda, quan hiperactivem la necessitat d'escriure per existir i versionem de forma perversa el cèlebre precepte socràtic.
Ho experimentem en dies com dijous, quan en saber de la llibertat provisional pels violadors de 'La Manada' tots corríem a l'exercici que ens autoimposem de dir-la, grossa o petita, però de dir-la. Vaig esborrar quatre vegades el que havia escrit, perquè avui en dia un tuit et pot fer força més que pessigolles legals. No sé ni en què vaig acabar reparant. Però a la meva manera, personal i intransferible, no deixava de reproduir el mateix patró de conducta irascible que el boig d'en Trump.
Si algun cop heu perdut el mòbil, segur que l'heu tornat a perdre. Als que ens passa, reincidim. Correm a tenir-ne un altre, perquè hi treballem i disposar-ne no és pas un capritx. El darrer cop vaig estar-ne tres, de dies, sense dur-lo ni dependre'n. Recordo que vaig pujar a prendre la fresca al terrat i em va recordar quan abans associàvem el repòs a la pèrdua de connectivitat.
Tot plegat és picar ferro fred i el mal ja està fet. No es tracta de ser anticíclics, sinó de pujar més sovint al terrat. O de posar el mode avió sense necessitat d'entrar a teatre. Em sembla que el petit aparell ens idiotitza i que a mesura que hem desenvolupat el moviment del polze hem perdut la capacitat de cloure el puny.
