Jo ta ke irabazi Arte. Una vegada. I una altra. Aquesta és la tonada enganxosa com poques d'una de les cançons del rock dur basc dels últims 30 anys que més fortuna ha fet. Els publicistes teoritzen que el súmmum d'una marca és quan la gent la deixa de percebre com a tal i passem a referir-nos a la pròpia cosa com a nom. El velcro, el cel·lo, els xiclets o els Clínex (Kleenex) són, lingüísticament, postmarques, ja que avui en dia en parlem en genèric d'ells. La regla de tres d'aquesta màxima, en la música, seria quan una cantarella, lletra o proclama s'emancipa fins i tot de les seves notes i la pròpia autoria i esdevé corpus compartit a nivell social. Bona part de les persones que han clamat Jo ta ke irabazi arte potser farien ganyotes d'incredulitat si se'ls pregunta si coneixen els Su Ta gar, el grup de heavy metal d'Eibar, que és l'autor d'aquesta cançó.
"Jo Ta Ke Irabazi Arte" vol dir, en euskera, "fot-li fort fins a guanyar". És cert que, escrit o cantat en aquesta llengua, agafa una força especial. Algun musicòleg potser ho teoritzaria millor, però la sonoritat del basc sovint dona una vehemència sonora especial a les paraules. També és cert que la lletra original té regust combatiu, parla de guerra. I que el crit, emancipat de la cançó, ha estat eslògan històric del moviment independentista basc i alguns l'han volgut titllar de violent.
Si el 2018 en Valtonyc entrarà a la presó per una cançó, anys enrere es va prohibir a l'afició de l'Atlhletic de Bilbao d'escriure el 'Jo ta ke' en una pancarta o es va perseguir el que llavors era un incipient moviment esquerranós estatal per gosar cridar-ho. La ineptitud capciosa de la censura ideològica sovint és com l'energia, que es transforma en lloc de desaparèixer. El Jo ta Ke Irabazi Arte és, si em permeten la comparació, la translació al basc del mític 'A galopar hasta enterrarlos en el mar' pel qual vés a saber si Alberti per escriure'l i Paco Ibañez per cantar-lo no estarien fumuts avui en dia en algun merder.
Abstrets de tot plegat – i això volia venir a parar– i més enllà de les vicissituds generals que semblen col·lapsar-nos el dia a dia, el Jo Te Ke Irabazi Arte s'ha convertit en alguns casos en un imperatiu en lluites personals quotidianes. Que s'allarguen o tornen. I on cal colpejar. Són moltes les persones conegudes per les quals, com a la majoria, hi ha una cosa que els importarà més que el so d'uns eixelebrats bascos o de Lapònia i que si la lletra és considerada una cosa o una altra. Per totes aquestes persones que lluiten, que li fotin una vegada i una altra. Si no sona en heavy que ho faci en adagio de clàssica. Però Jo Ta Ke Irabazi Arte. Innegociable. Fins a guanyar.
