El Mataró Bus número 3 es pot agafar des de l'Hospital i baixa per la banda de Llevant, recorrent el Camí de la Serra i Vista Alegre fins a la zona de l'Escorxador. És l'itinerari concret que dissabte passat al migdia vaig compartir amb la Trinidad. No ens coneixíem però esperar plegats el vehicle, en un matí en què la pluja, el fred i sobretot el vent enrauxat convidaven a desesperar-se va acabar per unir-nos sota la marquesina. La Trinidad em deu treure cinquanta anys, per cert. I en un moment de confidència quan ella em va relacionar el nom amb el carrer de Sant Cugat jo li vaig dir que el seu em recordava el nom del país i que, per cert, jo era més del Tobago –pel postre– que no pas de la pròpia trinitat.
Quan vam entrar al bus, el conductor –que ni idea de com es deia, ho sento– estava escoltant-se el Ple del Parlament i amablement, abans d'enfilar per la part alta dels barris que recorre el 3 i et donen una gran perspectiva de la ciutat ens va preguntar si ens molestava. Vam fer que no i separats pels dos seients –i pels 50 anys– vam seure separats. Faré servir els apriorismes d'una apreciació fàcil, però diria que el conductor, la Trinidad i un servidor devem pensar, fer i votar ben diferent. Mentre la pluja remullava els vidres del vehicle i anàvem baixant, però, vam estar-nos tots tres pendents del batibull parlamentari.
La Trinidad va acabar baixant a Cervantes i jo ho vaig fer més enllà. Just abans de sortir, mirant-nos els dos, va mirar enlaire i va dir “bueno, a ver si vamos a mejor aunque no sé cómo...”. Fins a la parada de l'Escorxador no vam dir ni fer res. En demanar tanda el conductor em va dir “que vagi bé, tot i que...” i vaig baixar assentint i callat.
Tres anònims en un dia horrible compartint vehicle i sense saber ben bé què dir del que estava passant al nostre voltant. Ho vaig trobar metafòric, certament.
