Se suposava que això d'omplir aquestes quatre ratlles consistia a asseure's i escriure del que em vingués de gust, malbaratant a parts iguals la bona voluntat pròpia i la paciència de parents, coneguts i saludats. Sense reparar en cap moment en allò de "los derechos a expresar y difundir libremente los pensamientos, ideas y opiniones mediante la palabra o el escrito", a l'empara de les sagrades escriptures aquelles que tan bé han salvaguardat fins al moment el dret al treball o a l'habitatge digne i adequat.
I mira, no del tot, que ara aquest mindundi s'ha de repensar per un moment si el que voldria escriure no podria acabar sent problemàtic pels qui amablement li cedeixen aquest espai, tan visitades com estan les redaccions aquests dies. Potser l'estat de dret no està tan dret com caldria però, per contra, no és una bona notícia descobrir que en certs àmbits també són lectors de la premsa escrita en català?
Surrealista i absurd. Ridícul i delirant si no fos tot tan trist ni fossin tan increïbles les dimensions còsmiques de l’estultícia i la inèpcia marianes, versió de carn i ossos de les paraules de n’Amélie Nothomb: entre la multitud sempre surt un cretí que, amb el pretext que no ho entén, decretarà que no hi ha res a entendre.
I així ens veiem, versionant a cop de tòner i internet els jocs del gat i la rata de l’època més grisa de bona part de la nostra infància en blanc i negre. I vinga a fer filigranes i eufemismes a granel, que deien els de la Trinca. Tu ja m'entens.
Seguir, toca seguir i mirar de resistir sense respondre a tanta ràbia pueril amb dosis redoblades de puerilitat; oblidar-nos d’aquestes proclames naïfs de que el món ens mira. Sí, i tant, tant com mirem nosaltres amb extrema desídia les desgràcies o misèries que s’esdevenen a pocs quilòmetres d’aquí, segons volàtils a les nostres pantalles.
Sí que ens mira, sí, no serà per les vegades que ens han mirat mentre ens apallissaven. De tant somriure darrerament, alguns han acabat pensant-se que el món és de caramel. Ingenuïtats les mínimes. Aturar-nos tot just un moment, mirar enrere i preguntar-nos: Ja hem arribat fins aquí? Doncs sí.
