Avui es jubila i ho celebra. Perquè sempre ha estat de celebracions. I perquè una cosa així cal celebrar-la. Sempre porta el compte de tot i s'anticipa a qualsevol cita compartida o efemèride rodona. Avui fa tants anys d'allò o tal dia com avui, fa 32 anys va passar aquella cosa. I no falla. Fa de notari del temps, podríem dir. És metòdic i endreçat com ningú altre i per això, tot i que per edat alguns el superin, era precisament conscient que era el que feia més anys que treballava a la Casa Gran.
Es jubila precisament avui, que és divendres. Fins i tot en això sembla que hagi de tancar la paradeta arrodonint al final de setmana.
Seguirà anant amunt i avall de la Riera, no fos cas que pateixin els que el coneixen. Seguirà comprant allà mateix, escrivint en vers o prosa, seurà a primera fila del teatre i no es perdrà cap de les cites fixes d'un calendari que té sempre present, amb precisió suïssa, sense necessitats d'agenda. El patinet de quan era petit ja fa temps que no el treu a passejar, però. Qui sap si ara que es jubila...
Ha exercit les darreres dècades d'home d'endreça d'allà on es col·lecciona – per dir-ho sense ser exactes ni suaus– la paperassa de la ciutat. D'on la història pren forma de documents. Certament els que són habituals o els que han estat ocasionals del primer pis de Can Palauet se'ls farà estrany de no trobar-lo rere el taulell. Sempre pendent i sempre atent.
Es jubila perquè li toca i perquè s'ho ha guanyat. Perquè tota la seva generació es jubila i perquè quan els que anomenàvem grans es converteixen en sèniors, és que el temps ha passat. Es jubila quan ho pot fer i ho fa deixant l'estança ben endreçada i la feina i la vida ben encaminades.
Arxiva una etapa. I cal celebrar-ho.
