Per allò que els testos s'assemblen a les olles, el 2017 arrenca amb regustos del 2016. Feta la digestió, mai fàcil, dels excessos festius i mentre ens embolcallem en la intenció de complir propòsits que ens facin més sans i més bons, ens segueix semblant que a les notícies només hi coneixem els temes de sempre i cada mort rellevant sembla que ens deixi un món una mica pitjor. Sent temps de recol·lecció informativa, els titulars concloents sobre l'any que tot just hem tancat s'enllacen els uns amb els altres. Ens maregen amb números i estadístiques i tots plegats tindrem l'humor cínic de seguir conjugant en pretèrit tot allò d'aquella crisi en la qual diuen que ja no vivim.
Arribem a la dita 'Setmana dels Barbuts' que passa per ser una consuetud amb rerefons estadístic i, abrigueu-vos, diuen que el fred apretarà. Nosaltres en passarem, però els que l'estan patint són els milers de refugiats que ja no tenen casa, ni refugi, ni país i per no tenir, ja no tenen ni la nostra atenció. Deu ser allò del fet de ser líquids, que ens queda d'en Bauman, que fins i tot hi ha qui mentalment pot gosar insultar la realitat creient que el drama humanitari que s'escampa des d'Orient fins a l'ombra de casa nostra és cosa de l'any que els anuaris ja van glossar i tancar.
Miserables. És el que som nosaltres i no ells, pobres, si estabornits per aquest dia a dia i el color gris tediós no som capaços ni tan sols d'indignar-nos. Ni tan sols de ser persones humanes. Fa poc més d'una dècada vam fer-nos forts contra una Guerra injusta i ara acotem el cap contra la injustícia inhumana de la qual som còmplices.
El pròxim 18 de febrer hi ha una manifestació a Barcelona d'aquelles que "no serveixen de res". Quant fa que no ens atrevim a alçar una mica la mirada? Quant de temps més hem de creure que les vergonyes s'acaben quan les notícies callen? El dia 18, toca ser a Barcelona.
