No em negareu que les paraules pesen. Que, a l’hora de definir el menú del dia de Nadal, no és el mateix dir que fareu un pollastre rostit amb prunes i pinyons, encara que sigui de pagès, que explicar que enguany traureu a taula un gall, un capó o una pularda degudament cuinats i preparats. Tècnicament, la diferència és clara. Vindria a ser com parlar de jugadors del Barça de l’equip sènior i de l’equip juvenil. Tots dos són jugadors del mateix equip, però, hi ha diferències, oi?
Perquè, etimològicament, un pollastre és un gall jove. Un gall que encara no ha fet el canvi hormonal i que, per tant, pot ser més tendre que el gall, però també amb menys sabor. Per això no acabo d’entendre que de les nostres IGP i de les races reconegudes del nostre país només la del Penedès proclami orgullosa que el que ofereix són galls. Que les altres no tinguin, aparentment, interès en destacar que les seves peces d’aviram són en realitat galls als quals només cal mirar-los la cresta com mirem la barba dels nostres joves per començar a considerar-los adults. Perquè aleshores, si el que tenim són animals joves, pollastres, algú ens haurà d’explicar d’on caram surten els capons del Prat del Llobregat.
De debò. Penso que no estaria de més que comencéssim a dir les coses pel seu nom. Si més no en aquestes dates tan assenyalades de les festes nadalenques on presumim de dur a taula el bo i millor de cada casa. I on els criadors d’aviram són els primers que ens expliquen que aquelles bestioles han estat tractades millor que la resta de l’any. Doncs proclamem-ho. Diferenciem-ne el nom perquè tothom sàpiga que el que té al davant és diferent del que menja la resta de l’any. Algú de vosaltres, quan prepara una pizza, diu que allò és una coca? O quan prepara una quiche diu que és una truita cuita al forn? O diu vedella a l’entrecot de bou que cou a la graella? Oi que no ho fem? Doncs aleshores per què no diem al gall, gall i al pollastre, pollastre?
