Ja a la tardor, les dades se succeeixen a les notícies de tots els mitjans de comunicació per confirmar la sensació popular d’empenta econòmica. Barcelona i Catalunya en general han batut aquest estiu qualsevol rècord d’antany. Les costes han estat una ebullició permanent de turistes i tots els esdeveniments locals – per minúsculs que fossin – plens de gom a gom. Ens erigim com a reis del turisme, fins i tot a escala internacional. El que hauria de ser una activitat que ens invités a valorar allò que passa desapercebut durant el nostre dia a dia i a encoratjar-nos a protegir la nostra cultura, també pot malmetre el nostre teixit socioeconòmic.
L’altra cara de la moneda d’aquest any és decebedora, una fugida de cervells en caiguda lliure. Molts joves surten de la Universitat amb el títol sota un braç i el passaport a l’altre. Al garbell d’un sistema educatiu deficitari se li ha de sumar el desèrtic escenari laboral del món post-acadèmic. Més enllà de les oportunitats actuals, la legislació impedeix conrear l’erm terreny de l’emprenedoria – tan de moda els últims anys -. L’escarni transcendeix l’emigrant, fruit de la marginació social que pateix la cultura avui dia. Els danys col·laterals recauen sobre l’únic que els pot suportar: el contribuent. La fugida de cervells és un regal de talent i formació que els països veïns reben de forma gratuïta.
Tot i això, el condicionament polític i cultural ens porta a prioritzar les sortides laborals sobre qualsevol altre criteri. És a dir, alhora que la veu del carrer condemna l’exili intel·lectual, les seves accions promouen l’atac passiu al progrés. Al cap i a la fi, si el que tira és el turisme, tampoc hi ha cap motiu per embolicar-se en res més. Això sí, per tal “que investiguin els altres” ben segur que pagarem un preu massa gran.
