No per habitual deixa de resultar decebedor descobrir com s’emporquen els carrers a cop de pintura i esprai, ja sigui per simple estultícia, ja sigui per campanyes de possibles nobles causes executades amb formes tan maldestres que desemboquen en simples bretolades.
Desconec el poder que una pintada en el mobiliari urbà pot tenir per trencar l’status quo. Ignoro si ens posa en el camí d’una societat més justa i més sostenible. Però sí que tinc la plena certesa que ens llega, a tots, una societat més bruta i, per tant, més trista.
No deixa de ser paradoxalment intrigant que qui reclama més que ningú un ús racional dels recursos públics, alhora malmeti elements -com un fanal o un panell de senyalització turística-, la rehabilitació dels quals suposarà una despesa evitable que correrà a compte d’algun altre propòsit més enriquidor.
A Gernika vaig veure com les façanes d’alguns equipaments municipals presenten unes plaques on s’explica, literalment, que patrimoni municipal significa que aquells edificis eren propietat de tots i cadascun dels ciutadans de Gernika. Tan simple com això. Sentir també com a propi el que ens és comú, no pensar que de les parets de casa enfora tot corre a compte d’un ens abstracte i difús, pensar que no és de ningú el que és de tots.
Sentir-se afí amb el discurs proposat ho fa més feridor, malament rai quan el mitjà desacredita el missatge. Qui sigui, potser hauria de valorar si una pràctica que provoca el rebuig d’alguns dels partidaris tindrà gaires opcions de convèncer els dubtosos, els indecisos o els que ni tan sols es paren a pensar-hi.
Sense saber-ne gairebé res sobre publicitat ni propaganda, se suposa que el propòsit de qualsevol acte de difusió cerca incorporar nous elements a la causa. A no ser, però, que simplement siguin accions de reafirmació, autofel·lacions de consum intern per a devots i acòlits. Una mica el mateix que la parafernàlia estanca i hermètica d’aquells partits del que anomenen vella política.
I no es tractava d’això, oi?
