Finim l'estiu aplicant a cada passa un puntet més de velocitat, oblidant la parsimònia amb què les vacances ens deixen executar cada gest i acabem tornant a caure de quatre potes en el ritme accelerat que hem acabat pressuposant-li a la normalitat.
Venerem la velocitat, el citius-altius-fortius no és tan sols un lema olímpic sinó l'objectiu de qualsevol acció; la rapidesa com a sinònim d'eficiència i tòtem de la producció. I en aquest camí accelerat acabem convertint l'exaltació de la velocitat, fora de qualsevol context, en la norma essencial del dia a dia.
El sentit comú convidaria a combatre, no pas la pròpia velocitat, sinó aquesta addició a la velocitat: abandonar l'acció frenètica d'ambicionar-ho tot i sentir de no arribar a res, per recuperar la lentitud que aconsegueix que el temps s'allargui, com diu el filòsof Frédèric Gros. Atorgar a cada moment el temps i els sentits necessaris, tal com reclama l'anomenat moviment slow per a tots i cadascun dels àmbits de la vida: el menjar, l'educació, el transport, la moda... Benvinguda sigui, doncs, la lentitud. Arreu, excepte a l'hora de morir, tot sigui dit.
També hi ha qui treballa per incorporar la política a aquest moviment. En tot cas, caldria valorar bé si es tracta de política lenta el serial de can Fàbregas, la creació de les infraestructures d'estat o la formació del gobierno després de les enèsimes eleccions. Si ho és la paràlisi en la construcció dels instituts necessaris d'acord a la demografia actual, la liquidació d'aquest processisme farcit de putes i ramonetes a banda i banda o la regeneració d'aquest concepte d'Europa que s'esmicola.
O si, per contra, l'única estratègia consisteix en extenuar els projectes, pervertir la bellesa de la idea de la lentitud contaminant-la de desídia i jugar a vendre la pròpia incapacitat com a mostra de responsabilitat i moderació. Potser estem assistint, de la mà d'un oxímoron majúscul, al naixement d'un nou concepte: el moviment static.
