Gaudits ja els triomfs dels colors íntims, i malviscuts com derrotes pròpies els èxits dels antagonistes respectius, el final de curs tanca les temporades regulars de les lligues de futbol i de tots aquells altres esports que malden per sobreviure a l’omnivoracitat balompèdica, mentre l’estiu executa de forma precisa els seus respectius cicles: grans voltes ciclistes, jocs olímpics i ple d’altres competicions continentals.
La televisió estival recupera l’atenció endormiscada dels passavolants de migdiada tardana que viuen convençuts que ciclistes i atletes són, com les cireres, fruits de temporada curta. Amb l’afegit que, per sobre del bé i del mal, el que en altres temps esdevenia admiració en l’ascens a una rampa diabòlica, un llançament majestuós o un esprint caníbal, ara es tradueix en un aplaudiment suspicaç i sense aval, covant la certesa que tard o d’hora l’agència antidopatge de rigor esmeni, esborri fins i tot, el que acabem de veure.
Tendim a menystenir les disciplines més marcades pel dopatge (paradoxalment potser per ser les que més el combaten) mentre hipòcritament assumim com la més estricta normalitat el lligam, a voltes indestriable, entre addicions i un bon grapat (centenars de grapats, en realitat) de trajectòries artístiques.
Què diferencia rebaixar deu dècimes una marca de les creacions psicodèliques, siguin fruit de l’EPO l’una i filla de l’LSD l’altra? Per què aplaudim la literatura destil·lada per la dependència malaltissa a l’alcohol i en canvi ens posem exquisits a l’hora d’exigir als esportistes professionals esdevenir referents socials immaculats? Com si l’espectacle de l’esport professional tingués alguna cosa a veure amb els valors de l’esport...
En el fons, vindria a ser el mateix. De fet, bé podem considerar que una carrera artística (musical, literària, pictòrica...) és precisament això, una carrera, una cursa contra altres músics, escriptors, pintors… que malden per obtenir la seva pròpia quota de mercat. Seria interessant saber per què, en aquest camí, qualsevol recurs resulta lícit. Per què l’art com a fi justifica tots els mitjans.
