Per la seva condició tan íntima, la llengua és potser el material més sensible. Tan sensible que, fins i tot en aquests temps de maximalismes en què tot sembla revolucionable, gairebé tothom xiuxiueja i procura passar de puntetes a l'hora d'establir els possibles estatus d'algunes de les llengües d'aquest futurible estat nostre. Amb l'excepció -sempre n'hi ha una- del recent manifest del grup Koiné 'per un veritable procés de normalització lingüística a la Catalunya independent', que parla clar i, d'alguna manera, aixeca la llebre.
Absolutament llec en sociolingüística, poc gosaré a entrar a valorar la validesa dels seus postulats. En tot cas, resulten sospitosos els escarafalls dels habituals a la contra, aquells ciutadans-del-món que habiten mons minúsculs delimitats per les fronteres del seu idioma monolític. Les protestes dels qui, en el fons, no exigeixen el dret a ser bilingües, sinó el deure de què ho siguin els altres. El fals discurs equiparador que exigeix poder viure en castellà de la mateixa manera que, volen fer creure, es pot fer en català.
I no. Una ullada al paisatge petit de la ciutat -els rètols dels comerços, la senyalització viària, etc...- proporciona (tapant-nos les orelles, això sí) una aparença de normalitat del català tan amable com irreal. Perquè l'exercici d'ampliar el zoom al paisatge encara més petit de l'interior de cada llar resulta en una aclaparadora majoria dels casos, decebedor.
Amb l'excepció de les lleixes amb llibres, una ullada al rebost, a la farmaciola, a l'armari dels productes de neteja, al menú del televisor i etcètera, etcètera, etcètera, dibuixa de forma taxativa la imposició absoluta d'un paisatge lluny del tal bilingüisme. Amb les honroses excepcions, tot sigui dit, d'alguns productes de producció reduïda, gairebé artesana, o de les marques de distribuïdor d'algunes cadenes de supermercats. La visibilitat comercial del català en mans de les tan criticades marques blanques.
L'autèntica trampa és haver-nos fet creure que viure rodejats de 'champús, detergentes, lonchas de queso i ibuprofenos', es pugui considerar viure íntegrament en català. El gran drama del país és no poder trobar en una gran superfície una sola marca de fuet etiquetada en català. Ni tan sols el producte més tòpicament nostrat d'aquest país a voltes també de pandereta.
