A mi, a vegades, em costa d'entendre'm amb la meva dona, poden ser diferències d'opinions sobre temes més o menys transcendents, com l'educació dels fills, on volem viure els pròxims anys o com gestionem les despeses familiars. Però també hi poden haver diferències en els temes més banals que us pugueu imaginar.
Entre els meus amics, a vegades, també ens costa posar-nos d'acord, podem tenir divergències i discussions profundes sobre els temes rellevants, però també podem estar dies i dies discutint sobre foteses. Tant a la meva dona com als meus amics els conec des de fa temps, i tant amb ella com amb ells, i estic perquè vull i suposo que ells també estan amb mi perquè volen. En els dos casos ens vàrem triar mútuament, ningú ens va obligar i ningú ens obliga a continuar relacionant-nos.
Tot i això, ni sempre estem d'acord, ni sempre arribem a trobar solucions que tots considerem “justes”, ni després de llargues discussions. I tot i això continuem junts, i el que segurament és més important, crec que tots acceptem que no cal estar sempre d'acord, ni cal arribar sempre a solucions pactades, per continuar junts.
Curiosament, en canvi, tot i acceptar la meva pròpia dificultat per arribar a posar-me d'acord en moltes coses amb les persones que jo he triat, demano als polítics que em representen, que es posin d'acord sobre temes molt importants, que ho facin amb aquells que pensen molt diferents d'ells, i que sobretot ho facin ràpid.
Als polítics, com a tothom que en algun moment pren una decisió que afecta diverses persones, se li ha de demanar un esforç per reflexionar, dialogar i pactar, però ni sempre el pacte serà possible, ni sempre és la millor solució.
Potser el pacte està sobrevalorat, a vegades és millor no pactar, reconèixer les mútues diferències i deixar la porta oberta per acords en el futur.
