Els humans com a espècie, sempre ens hem tingut a nosaltres mateixos en una gran consideració. En els últims segles però, la ciència ha infligit cops importants a la nostra autoestima. Primer ens va demostrar que el nostre planeta terra no era el centre de l’univers, al voltant del qual giraven tots els altres objectes celestes, sinó un planeta més aviat petit, que fa voltes al sol, que tampoc no és una estrella particularment especial, sinó una entre tantes. Després ens va descobrir que els humans no som el producte perfecte d’un disseny calculat per un gran creador, sinó el resultat d’una evolució més aviat matussera, que utilitza un mètode tan poc delicat com el de prova i error.
Els últims descobriments, i la gran quantitat de recursos que es dedicaran els pròxims anys a les noves sondes i telescopis espacials, fan preveure que en les pròximes dècades, la ciència tornarà a colpejar amb força la nostra autoestima, esvaint l’últim gran fet diferencial del qual ens creiem únics posseïdors, la vida.
Hi ha moltes possibilitats que en un futur pròxim descobrim vida fora de la terra, segurament no descobrirem un planeta amb un llogaret on viuen uns éssers de color verd amb el cap gran, el cos petit i sis dits a cada mà, sinó algun tipus de molècula que té la capacitat per reproduir-se. A primera vista, potser no sembla un descobriment extraordinari, però conceptualment sí que ho és, perquè, degut a la magnitud del nostre univers, es confirmarà que trobar i contactar amb els éssers verds, serà només una qüestió de temps (potser molt, però només temps al cap i a la fi).
No tinc cap dubte que el descobriment de vida extraterrestre, provocarà, com ja va passar en el passat amb els altres descobriments, reaccions diverses. Gent s’escudarà en religions i para-ciències per negar-ho tot, i hi haurà gent que ho veurà com la demostració absoluta que Déu no existeix i com l’excusa perfecta per acabar amb les religions. Però com va passar en el passat, amb el temps ens adonarem que ciència i religió transiten per camins paral·lels, i que els descobriments científics no confirmen ni neguen la religió.
Arribar en aquest punt final no serà fàcil, la història ens ensenya que una disputa científica-religiosa sempre ha provocat problemes; avui però, a diferència del passat, aquesta possible disputa és més preocupant. Alguns arguments religiosos radicals, tot i que minoritaris, s’han tornat globals i proporcionalment molt més perillosos. Per combatre-ho, ens caldrà, a tots, més coneixement de la ciència i la religió.
