“Això sempre s’ha fet així”. Aquesta és una màxima que sovint, al llarg de qualsevol setmana rutinària, es va repetint. Ella o qualsevol de les seves variants. Realment és una afirmació que posa els pèls de punta, perquè significa conformitat amb l’estat actual i rebutjar, d’entrada, una altra forma per la simple raó de ser diferent. Però, sincerament, qui no hi ha recorregut alguna vegada?
Hi ha coses que sembla que, facis com ho facis, sempre toparàs amb aquesta màxima. Tots sabem que és quasi impossible donar de baixa una línia de telèfon, que un paleta acabi una reforma domèstica a temps, que a la feina facis més hores que un rellotge o que els trens vagin sempre un pèl tard (o a vegades més). És impossible explicar la pròpia experiència, sense que aparegui el que l’ha viscut abans i et digui que “això ja se sap”, “va com va” o “sempre ha estat així”. I seguirem explicant anècdotes i seguirem comparant casos i acabarem veient que sí, que hi ha coses que, per simples que puguin resultar, sembla que no hi hagi manera de fer-les de manera diferent.
Ara bé, aquestes últimes setmanes, obrim qualsevol diari, sintonitzem qualsevol emissora de ràdio o mirem qualsevol tele-notícies i, amb molts matisos, sembla que hagi arribat un moment d’inflexió. “L’esquerra radical entra al govern municipal de Barcelona”, diuen alguns. “Els anti-sistema porten Grècia a l’abisme”, diuen d’altres. Això sense entrar en l’àmbit independentista, on els defensors de les variants del Sí, sembla que estiguin en constant desacord des del Compromís de Casp.
Però, realment aquests suposats temps de canvi ho són? Què aporta Barcelona en Comú que no hagi aportat mai ningú, per exemple? Seguim el cas de Grècia i podem anar pensant en com un govern en desafia d’altres per fer respectar la sobirania del seu poble.
Segurament l’interès estigui en el canvi de tendència i això sigui el que alguns vulguin atacar, però realment s’estan proposant noves formes de fer?