L’emissió fa dos diumenges del documental de Clack ‘Desmuntat Laietana’ va ser, a tots els efectes, un ruixat merament maresmenc. Alguns coneixíem el projecte, molta gent sabia per on podien anar els trets però finalment, i per molta prevenció, de cop, l’aiguat. I a casa nostra l’aigua fa baixar les rieres, s’endú la merda per endavant i, també, a vegades fa mal. Sobretot amb aquells que no s’hi miren prou.
Del documental que signen en Jordi Rovira, en Joan Salicrú i l’Ariadna Vàzquez ja se n’ha dit pràcticament tot el que es podia dir. No era fàcil aixecar les catifes d’una entitat d’estalvis difunta com la Laietana i és impactant veure l’exercici periodístic en què consisteix aquest treball. És força recomanable veure les crítiques, altament positives, que se n’han escrit envers un d’aquells ‘30 minuts’ que passen directament a l’estanteria imaginària dels documentals que et marquen.
Quan ens parlin de Caixa Laietana, pensarem en el Desmuntant. Quan avanci la causa judicial contra Dòria i Ibern, pensarem en el vídeo i quan tot s’acabi, probablement en no res, tornarem a recordar l’exercici periodístic. És bo que l’elogi afalagui aquells que van més enllà i fan exercicis així. Oi tant que és bo.
És bo també que els que no ho fem i ens equivoquem pel camí ho contrastem, columna per columna. Impactat com la majoria pel contingut d’aquell vídeo, vaig fer-ne la crítica pertinent cometent dos errors periodístics bàsics. Confondre conceptes i regalar adjectius. En la rierada que baixava, vaig escriure i signar que en el decurs de l’enumeració de fets que el documental dispara amb perícia hi havia hagut “enriquiment il·legítim” dels dirigents –en general– de la Caixa i que els fills de l’antic President Antoni Bonamusa havien rebut subcontractes. I ni una cosa ni l’altra.
Com que Mataró té força de poble, a sobre, resulta que el fill de l’expresident és company de club, pare d’amics i conegut de fa temps. La seva empresa va fer un subministrament de material per a una obra de l’entitat, sí. Però això no era ni un subcontracte ni era il·legítim. I aquesta nota vol pesar prou perquè en quedi constància.
Quan la riera baixa plena i agressiva, el bon veí sap com actuar, igual que el bon periodista documenta, precisa i contrasta. Sempre hi ha qui no sap comportar-se de forma deguda i s’equivoca. I el mínim és reconèixer-ho.
