Responsabilitat col·lectiva

Davant de tot: Jordi Fernàndez i Fàbregas - Enginyer Tècnic Industrial

Opinio 2014/2015, davant de tot-responsabilidad colectiva

Es diu que a les instruccions dels forns de microones s’indica que no s’és permès introduir-hi animals vius, ja que algú va voler assecar-hi el gat i va querellar-se contra el fabricant pels danys causats a la pobra bèstia i, arran d’aquest cas, els fabricants van optar per desaconsellar aquest ús per evitar demandes futures. El cert és que desconec la veracitat d’aquesta història, fonamentalment perquè no he llegit mai amb tant de detall unes instruccions. Pot resultar graciosa, aquesta situació, però no deixa de ser preocupant els extrems als quals podem arribar.

No fa gaire vaig descobrir un local d’un servei d’assessorament jurídic per a víctimes d’accident amb eslògans de l’estil “maximitzi la seva indemnització” que em va sorprendre. Evidentment, entenc que aquelles persones que han patit, en qualsevol sentit, vulguin reparar el dany i hi hagi professionals que les puguin assessorar, però potser va ser la fotografia d’una suposada víctima mostrant un grapat de bitllets el que em va inquietar. Era com si realment existís una part bona a haver sofert un dany.

Sigui que el tren vagi tard, que caiguem pel carrer o que exploti la cafetera, a l’era del “si no li agrada, li retornem els diners” hem estat cultivant també la creença que sempre hi haurà algú que ha d’assumir un error i reparar-lo. És evident que cal prevenir futurs danys i cobrir les necessitats de la víctima, fruit de l’accident, però és possible que hi hagi una creixent tendència a la reclamació?

El que trobo més curiós de tot plegat és que, per altra banda, la defensa de drets socials i fonamentals està de baixa. Voldrem perseguir a aquell fabricant d’electrodomèstics de baix-cost perquè justament el que hem comprat és defectuós, ho considerarem injust i voldrem que pagui, com a mínim, amb un estri nou. Per altra banda, entre sobres, àpats a la Camarga, tripijocs al Palau i ministres d’Hisenda defraudant, acabem considerant-ho una cosa normal en aquesta societat i en el seu sistema d’organitzar-se i un nou cas ja no ens escandalitza, per tant, per què sortir a protestar? Què és que com que no hi ha una víctima individual assumim que són qüestions que defugen de la nostra responsabilitat?