És el crit de cada Dormida per antonomàsia. També és el crit dels bisos a molts concerts, però no és a cap d’aquestes situacions a les quals em vull referir. Més aviat és al model de creixement del segle passat, al qual, si hagués de triar un eslògan, escolliria aquest “no n’hi ha prou”.
La industrialització ens va portar unes millores considerables pel que fa a benestar, però és evident que els cotxes que Henry Ford va començar a produir en cadena, necessitaven trobar comprador per mantenir la producció. És sabut que l’economia es va anar adaptant i va anar incorporant mecanismes de regulació per evitar segons quins sotracs. Anys més tard estem comprovant que potser encara falten bastants ajustos perquè això rutlli bé.
És molt difícil renunciar a allò que ja tenim, però, i renunciar a aspirar a allò que no tenim? A casa nostra, a Europa, sabem què és partir de res. Hem patit una guerra, civil o mundial, i, poc o molt, vam haver de començar de nou. Els que no hi érem, ens ha arribat a través dels nostres pares i avis, i ara ens toca patir els ajustos pels quals no hi havia mecanismes previstos, o senzillament alguns van aventurar-se, en nom de tots, saltar-se’ls. A altres llocs del món, més llunyans o més propers, per qüestions diverses, encara pateixen per allò que nosaltres hem assumit com a bàsic. Però, i allà on es van inventar això que anomenem societat de consum, què fan?
Mentre arreu del món ens preocupem, més o menys, de garantir el benestar dels presents i els futurs, hi ha qui es dedica a no parar la màquina, per por que la pròpia inèrcia els pugui aixafar. La casa és gran, i que es noti. Afany per tenir cada cop més, il·lustrades per bogeries com la del divendres passat, dia en què, després d’haver donat gràcies pels aliments rebuts, es compra allò que no es necessita perquè, senzillament, és assequible.
Aquest model, a llarg termini, no ens portarà enlloc. Ho tenim clar i per això no ho hem adoptat tot. Ens caldrà ajustar-nos i canviar el xip, però el més difícil serà convèncer aquells qui encara no se n’han adonat, sigui perquè hi estan immersos o perquè s’hi emmirallen.
