Seure. Cordar-se el cinturó de seguretat. Engegar el cotxe. Entrar a l’autopista. I adonar-se que hi ha un greu problema de lateralitat. Sí, aquell proverbi autoescolar (dictat pel Tribunal Constitucional?) que deia que ‘como norma general se circulará por la derecha y lo más cerca posible del borde de la calzada’, ha passat a ser una llegenda urbana que la majoria de conductors obliden.
Conductors que tenen por de posicionar-se en un dels extrems i envaeixen el carril central escarxofats en la falsa comoditat del ni-cap-aquí-ni-cap-allà, del no faig ni el deixo fer. N’hi ha que voldrien anar al carril de l’esquerra però tenen por d’anar massa ràpid. N’hi ha que circularien pel de la dreta, però tenen por de no semblar massa antics dins del seu Seat 600. I fins i tot n’hi ha que posen el pilot automàtic i aixequen les mans, no deixant avançar els que tenen pressa.
Però el pitjor de tot és que els responsables de fer complir el codi de circulació han aparcat el seu 600 davant del bar i, en comptes d’obligar als vehicles lents a circular per la dreta per tal que els altres puguin avançar per l’esquerra, estan jugant al dòmino mentre beuen sangria.
Veient el panorama he decidit abandonar el cotxe, ser més verda que els Verds i pujar al tren. Sí, sí. Ja en tinc prou de tanta contaminació, de tanta lentitud i de pagar tants peatges. Amb tren la ruta és clara: no hi ha tres carrils, només una via. Una via que sovint rep les bufetades de les ones, de les inundacions i dels robatoris de fil de coure. Però és una via sòlida que no es desdibuixa malgrat els sabotejos i els temporals.
