Quina festassa

Marina Guardiola i Bufí - Escriptora i Ambientòloga

Opinió 2013, davant de tot-quina festassa

Viure lluny de casa no és fàcil. S’enyora el pa amb tomàquet i l’enterrament de la sardina. S’enyoren l’oli d’oliva (malgrat que els Llorens-Coll te’n facin arribar 20 litres de cop) i la coca de St. Joan. S’enyora passejar per la Riera i fer petar la xerrada amb els que passegen en sentit contrari. S’enyoren la Cavalcada de Reis i l’aire de primavera que es respira per St. Jordi. S’enyora el qui fa què i, fins i tot, el tu què fas. I tot plegat fa que el sentiment de pertànyer a alguna banda es faci més fort, i et tornes més mataronina que mai, més catalana que sempre i, arribes a l’extrem insospitat d’acabar simpatitzant amb el Barça quan el futbol sempre t’ha importat un rave. Vols situar Catalunya al mapa i dir: “jo sóc d’aquí”. I punt.

Suposo que és per això que el dia 7 de juny, a les 7 del matí, me n’anava cap a l’aeroport Charles de Gaulle de París a buscar 170 castellers, de diferents colors, de totes les edats. No eren els Capgrossos (hauria estat el súmmum) sinó la Colla Vella dels Xiquets de Valls, entre la qual hi havia més d’un mataroní infiltrat. Els vam rebre i acollir a París per sumar-nos a l’acte de Castells a Europa que tindria lloc l’endemà, 8 de juny.

La diada castellera va ser fantàstica. El nostre padrí, el gran Jordi Savall, no va tenir l’expectació que Guardiola va generar a Berlín, però ens va enamorar amb la seva sensibilitat i el seu savoir faire. Tot un luxe! El temps va acompanyar i, per una estona, els visitants de la Tour Eiffel van deixar de banda el Roland Garros per mirar-nos a nosaltres. “Qui són aquests?”, preguntaven astorats. “Som catalans”, responíem sense embuts. “I què feu?”, insistien estranyats. “Demanem democràcia. Sí, a Europa en ple segle XXI...”.

Els mitjans francesos no es van fer gaire ressò de la nostra festa. Però això no vol dir que no se n’assabentessin: sembla que hi ha coses que no es poden dir i cal fer veure que es mira cap a una altra banda. Que mirin cap on vulguin però, que als catalans que vivim lluny ja ens vam preocupar de mirar cap a on tocava, de passar-ho bé i de, per un dia, sentir-nos com a casa a 1.000 km de distància. Quina festassa!