Els fets recents de Can Vies han servit per tornar a sentir en diversos mitjans aquest concepte de definició tan laxa i distreta que acostuma a servir per etiquetar moviments a vegades fins i tot antagònics, d’ideologies tan diverses com diverses ho són les actituds: des dels qui volen sacsejar la societat per girar-la com un mitjó als qui creuen en la força de les petites intervencions, del canvi d’hàbits.
Tant li fa, però. L’antisistema s’acaba usant com la versió segle vint-i-u, ara del dissident, ara del subversiu, ara del resistent. I en altres casos, simplement com un adjectiu pejoratiu, un segell de descrèdit amb què, tot agençant adequadament el context, pugui acabar-se fent lliscar, d’una forma deshonestament subtil, com un sinònim de violent.
Sent meticulosos, de ben segur fora més apropiat titllar d’antisistema els qui, sense cap mena de vergonya, es proposen desmantellar el sistema sanitari a còpia de privatitzacions amb destinació a les cares i butxaques més o menys conegudes del seu entorn.
Antisistema són els qui ofeguen el sistema educatiu públic a base de retallades impossibles i judicialitzen el sistema d’immersió lingüística atiant fantasmes de conflictes inexistents. Els qui, amb l’excusa de l’ús i abús del sistema judicial alcen, a cop de taxa, muralles davant dels jutjats, aportant l’innovador concepte (sí, aquí també innovem) de la víctima de pagament.
Són antisistema els qui arremeten, a cop de congelació i devaluació, contra el sistema públic de pensions. Els qui, convençuts d’una impunitat més que demostrada, es presenten amb programes electorals fraudulents per acabar desballestant el sistema que diuen defensar. Els qui diuen estimar-se el seu país tant com per donar la vida, però no tant com per pagar-hi els impostos.
Potser (un potser entre mil cometes) el sistema no sigui tan dolent. Potser seria mínimament acceptable si, des de dins, no el corqués aquesta plaga d’antisistema encorbatats.
