Fa uns mesos, al programa d’entrevistes “El convidat” de TV3, Albert Om entrevistava a Josep Maria Mainat. El de Canet afirmava que la professió de crític de televisió no li mereixia cap respecte. La vaig trobar una sentència molt contundent i no millorava pas en el context, ja que estaven conversant sobre les opinions que generaven els productes televisius de la productora de la qual n’és propietari l’entrevistat, i deixava entendre cert rancor a les males crítiques.
He donat voltes a la figura del crític, no només del televisiu sinó també aquell que opina sobre art, per exemple. A tots ens pot agradar, abans d’arriscar-nos a veure una pel·lícula, llegir què en pensa un altre i tenir algun indici sobre si valdrà la pena. Un crític no deixa de ser un expert que es dedica a generar opinió: comparteix la seva per tal de fomentar la dels altres. Qualsevol de nosaltres, bo i no ser experts, tenim també opinió i els comentaris dels crítics ens poden servir per reforçar-la amb detalls tècnics. Personalment m’agrada conèixer què en pensa un expert, crec que ajuda a aprendre sobre la matèria, així que no comparteixo en absolut l’afirmació del trinco.
Però, i els tertulians? Cada cop més sembla que en un programa de ràdio o televisió on es comenta l’actualitat és imprescindible que contingui una tertúlia. Qui són i d’on vénen els éssers que sovint sembla que es considerin extraordinaris a ells mateixos? Potser individualment són uns grans experts en alguna matèria, però en una conversa on cadascun vol fer valdre la seva opinió sobre la de la resta, sigui o no del que n’és especialista, és difícil de seguir. Crec que s’està fent difícil trobar bons tertulians en bones tertúlies, si més no en un àmbit públic a través de mitjans de comunicació.
De totes maneres, segueixo pensant que Mainat està equivocat quan desprestigia qui, de forma professional o amateur, es dedica a donar una opinió. Hi podrem estar d’acord o en contra, però de cap de les maneres hauríem de permetre que no sigui respectada.
